Per sorprenent que pugui semblar, els pobles mediterranis han viscut habitualment d¿esquenes al mar. Cal no deixar-se enganyar per les lloes dels historiadors a les habilitats marineres dels grecs, els fenicis i els venecians. O pels cants dels poetes sobre mariners i pirates. El mar, insondable, imprevisible i per naturalesa hostil a l¿home, oferia a la població pagesa, dominant a les ribes de la Mediterrània fins fa poques dècades, poc més que sal i peix. La primera se li robava en terra i el peix era tan sols un succedani de la carn, apte només per a la quaresma o per als més pobres. Nedar era una un plaer reservat a al·lots malcriats i navegar una maledicció que calia evitar com fos. Aquest rebuig al mar va tenir un efecte positiu. Envoltada per una Europa de la quan s¿esvaïen els aurocs, els tarpans, els llops, els ossos i els linxs, la Mediterrània bullia fins fa poc de tonyines, taurons blancs, dofins, rorcuals, tortugues, vells marins i altres grans bèsties.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados