Ayuda
Ir al contenido

Dialnet


Resumen de Jugar: un deure sagrat. Activitat lúdica i transcendència

Francesc-Xavier Martín i Torné

  • español

    Si una obra es de citación casi obligatoria al hablar del juego, esta es Homo ludens, de Johan Huizinga (Huizinga, 2000). El libro, publicado originariamente en Leiden en 1938, es la plasmación final de las reflexiones llevadas a cabo por Huizinga desde 1903. Como apunta el propio autor, su objetivo es presentar el juego como un elemento omnipresente en la realidad. No obstante, sin tener por qué compartir la tesis del libro (según la cual no puede afirmarse que el juego sea un elemento cultural, sino que debe afirmarse que la cultura humana mana toda ella del juego, es decir, que la propia cultura ofrece el carácter de juego, y no que el juego sea una manifestación cultural), es incuestionable que Huizinga escribe continuamente acerca de las conexiones entre el juego y el acceso a la trascendencia. Esa correspondencia será nuestro hilo conductor, al objeto de establecer algunos de los elementos que intervienen en las complejas relaciones entre autoconocimiento y autotrascendencia.

  • català

    Si alguna obra és de citació gairebé obligatòria quan es parla del joc, és Homo ludens, de Johan Huizinga (Huizinga, 2000). El llibre, publicat originàriament a Leiden el 1938, és la plasmació final de les reflexions dutes a terme per Huizinga des de 1903. Com fa notar el mateix autor, el seu objectiu és presentar el joc com un element omnipresent en la realitat. Tanmateix, sense compartir necessàriament la tesi del llibre (segons la qual no es pot afirmar que el joc sigui un element cultural sinó que ha d’afirmar-se que la cultura humana brolla tota ella del joc, és a dir, que la cultura mateixa ofereix el caràcter de joc i no que el joc sigui una manifestació cultural), el fet inqüestionable és que Huizinga escriu contínuament sobre les connexions entre jugar i accés a la transcendència. Aquesta correspondència serà el nostre fil conductor a fi d’establir alguns dels elements que intervenen en les complexes relacions entre autoconeixement i autotranscendència.

  • English

    If there is a work to be almost obligatorily cited when dealing with play, this is Homo ludens by Johan Huizinga. With this book, first published in Leiden in 1938, Huizinga’s reflections that started in 1903 finally took shape. As the author himself established, his objective is to present play as an omnipresent element in reality. Nevertheless, not necessarily agreeing with the thesis of this book (according to which play cannot be said to be a cultural element but rather culture springs from play, that is, culture offers the character of play, rather than play being a cultural manifestation), the indisputable fact is that Huizinga continuously writes about the connections between playing and access to transcendence. This correspondence will be the thread we will follow in order to establish some of the elements that intervene in the complex relationships between self-knowledge and self-transcendence.


Fundación Dialnet

Dialnet Plus

  • Más información sobre Dialnet Plus