El vi vell és Crist: una hipòtesi sobre Lc 5,39

• Autores: Hilari Raguer i Suñer
• Localización: Revista catalana de teología, ISSN 0210-5551, Vol. 35, Nº. 2, 2010 (Ejemplar dedicado a: Miscel-lània d'homenatge al Prof. Dr. Josep Rius-Camps), págs. 441-450
• Idioma: catalán
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Resumen

  • Discrepant de la interpretació general de la paràbola del vi nou en bots vells, aquest article sosté que a Lc 5,39, una sentència clarament tardana, el darrer redactor va capgirar el sentit de tota la paràbola: no seria explicar la resistència a passar de la vellesa del judaisme a la novetat del cristianisme, sinó una reprovació dels cristians judaïtzants. A les comunitats paulines i lucanes primer hi va haver l’evangelització, i després la novetat pertorbadora dels judaïtzants (recordem sobretot Ga). La principal objecció a aquesta interpretació és el prejudici dogmàtic que no hi pot haver contradicció de Lc 5,39 amb tota la perícopa lucana, i tampoc amb els paral·lels de Mt i Mc, que no contenen aquesta sentència. Per això Lc 5,39 s’ha interpretat sempre de manera harmonitzant. La interpretació ací proposada prendria encara més força si s’admet que amb el mot final khrestós, per itacisme pronunciat khristós, el redactor lucà, amb un joc de paraules, ha volgut al·ludir al Crist: el vi vell és el bo, és el Crist: o palaiòs khrestós [=Khristós] estin. Els mots Christus i Chrestus, christiani i chrestiani, eren emprats indiferentment pels autors cristians dels ss. I-II. Nombrosos textos bíblics i extrabíblics donen suport a aquesta hipòtesi.