Resumen de "Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord": En la celebració de l'Any Maragall
Hem d'admetre que caldre caldre, en realitat, no cal. I de fet sempre hi ha qui retreu, no sense un bri de raó, que de molts autors només se'n parli i se'n resi si els toca alguna efemèride, i que de molts d'altres ni això. Però, igualment, s'ha de convenir que les commemoracions són útils. Perquè l'arbitrària casualitat del calendari dóna un pretext objectiu, no discutible, acceptat, per mirar enrere, cap al llegat dels noms més eminents de les nostres lletres, de la nostra cultura, i ens permet fer-ho amb més efectivitat que cap altre pretext.
Però mirar enrere, per fer què? Aquesta és la qüestió clau. Rere l'efemèride hi pot haver nostàlgia, necrofília fins i tot, i aleshores aquest exercici de memòria possiblement seria estèril. O hi pot haver l'esperit contrari: en el cas dels escriptors, celebrar-ne l'aniversari ha de ser una manera de demanar-nos si encara els llegim, si encara val la pena que els llegim, si encara ens diuen coses, si encara ens parlen del present i del futur, si encara els compartim. Aquest és el sentit de l'homenatge. Aquest és, en realitat, l'homenatge que els devem: la relectura, la lectura, íntima i compartida.
