Resumen de 50 anys de Cahiers du Cinema: Cartes de navegació d'una revista de cine
Les revistes de cinema no acostumen a celebrar gaires aniversaris. En primer lloc perquè la seva travessia sol ser de curta durada i de navegació sinuosa. Els lectors, malgrat ser fidels, retenen escassa atracció mediàtica. I també perquè la seva matèria, el cinema, conserva un estatut molt especial en l’àmbit de la cultura, amb forts recels entre els estàndards científics més seriosos. Les revistes de cinema solen ser trinxeres per a erudits i la seva existència precisa de moltes disculpes i al·legacions dins i fora de l’acadèmia.
Algunes revistes han constituït, no obstant, quelcom més que un refugi per a cinèfils eixelebrats. Naturalment descarto la revista fetitxista i funerària, de sumptuosa vacuïtat, que conserva el desig del cinema com a imatge relíquia o aquella col·lecció de fotos i ressenyes publicitàries, pràcticament integrades en el circuit econòmic del cinema i que constitueixen el gruix de les revistes actuals del mercat audiovisual.
Em refereixo a la revista de cinema com a front radioactiu de la crítica, de les plataformes culturals que han introduït una disposició discursiva i, per tant, moral vers les representacions estètiques i les maneres de percebre-les. En definitiva, d’aquelles revistes que han fet text amb el cinema, que l’han acompanyat i l’han fet fermentar per, al capdavall, permetre que el lector-espectador hi seguís creient fins i tot en moments de fortes sotragades audiovisuals. Cahiers du cinema és una d’aquestes revistes. No és pas l’única, però sens dubte n’és el paradigma, el mirall on s’han contemplat (amb aquella relació d’amor-odi que ens hem acostumat a establir amb els miralls) les revistes de cinema d’arreu del món.
