Antoni Rubio (entrev.), Vicent Flor (entrevistado)
Una part de la societat valenciana s’ha mirat sempre el blaverisme com un moviment de «quatre iaios», com un grapat d’analfabets sense ofici ni benefici que agitaven el carrer —fins i tot, amb violència física— i llançaven ous tintats del seu color fetitxe a qui no compartia les seues proclames. Avui en dia, però, moltes de les tesis blaveres han acabat per imposar-se: la simbologia, l’espanyolisme i, sobretot, l’allunyament que una part important dels valencians senten envers Catalunya. Amb el títol simptomàtic de Noves glòries a Espanya, Vicent Flor (València, 1971) ha confegit un assaig que s’enfronta a una tasca gairebé impossible: explicar què és el blaverisme i el perquè del seu èxit social, des d’un punt de vista estrictament acadèmic i sense caure en l’apassionament visceral que aquesta qüestió suscita sempre entre nosaltres, els valencians. I, més difícil encara, ho fa com a sociòleg reconegut però també com algú que ha viscut —i ha patit— el conflicte en carn pròpia i des dels dos bàndols: des de la seua militància blavera primerenca, quan va arribar a integrar-se en la branca juvenil d’Unió Valenciana, fins al trànsit cap al nacionalisme valencià. Cap a eixe valencianisme que l’establishment blaver va estigmatitzar com a «catalanista», encetant un conflicte fratricida i estèril que, a hores d’ara, encara dura.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados