En els traductors de llibrets d�òpera italians es percep una forta influència d�instàncies romàntiques i postromàntiques en detriment de les peculiaritats de la tradició d�arrel stilnovista-petrarquista. En resulten especialment perjudicades la suavitas hedonista i la fisicitat tant del llenguatge descriptiu o narratiu com de la imatgeria retòrica. Val a dir, però, que la modernització inherent a la traducció d�un text antic comporta per força renúncies en ambdós terrenys. Quines són, doncs, les opcions de què disposem per a respondre a aquest fenomen?
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados