L’objectiu d’aquest article és demostrar que la recepció activa de l’obra poètica de Joan Maragall va més enllà de la mera citació o reivindicació d’una tradició. A través d’alguns cants espirituals –emmarcats en el que anomenarem gir postmodern– com ara els de Susanna Rafart, Jacint Sala, Enric Casasses i Sebastià Alzamora, ens disposem a explorar com l’hipotext maragallià forma part del procés de significació d’aquestes composicions i n’és, al seu torn, espai per on circularà l’afirmació de la incompleció del subjecte líric. Ens servirem de les eines metodològiques i teòriques que ofereix la intertextualitat i els discursos retoricopoètics de l’alteritat, per analitzar com, en l’absorció i torsió del «Cant espiritual» de Maragall, els poetes instal·len unes noves coordenades per expressar la relació del jo amb la paraula poètica, la realitat i una existència buida de transcendència.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados