L'article parteix de la lectura dels dos primers capítols de l'obra de Sigmund Freud El malestar en la cultura, publicada el 1930, i n'examina la vigència. El que Freud hi ensenya és que, partint de la contingència de l'existència, tant de l'un com de l'altre (jo i el proïsme), no es troba fonament necessari per a cap ètica regulada exclusivament pel principi de plaer. La realitat no és adequada a l'ésser humà, i això perquè ella mateixa prové de les obres de defensa fetes per les generacions anteriors contra la pulsió. Aquesta és definida per Freud com el desacord fonamental de l'ésser que parla, que tendeix a expulsar-lo constantment fora de si mateix i de tota obra civilitzada. L'imperatiu ètic és aleshores el de, amb aquest impossible interior, fer-nos un estil de vida. La civilització, és a dir, el que podem tenir en comú amb els altres que porten a terme la mateixa lluita, prové de la necessitat de domesticar la pulsió amb el treball, la creació, l'establiment de lligams socials, sense que cap valor suprem, ni cap nom absolut no ens alliberi de l'opressió ni de la destrucció
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados