Resumen de Abocats a viure a la llera del riu: el problema de l’infrahabitatge a Sabadell, 1939-1970. De l’habitatge protegit al negoci immobiliari

Eduard Masjuan i Bracons

• español

  En esta investigación se pretende mostrar cómo el déficit crónico de vivienda en una ciudad industrial como Sabadell de 1939 a 1970 tuvo en las riadas de 1962 el motivo para consolidar las patologías del crecimiento desregulado de los años anteriores, y profundizar así en un modelo urbano invertebrado que dará lugar a una difusión suburbial en la periferia de Barcelona. Se muestra cómo los poderes económicos de la época franquista supeditan todo intento de urbanismo al servicio de las personas a la especulación del suelo. La actual ciudad de Sabadell de después del boom inmobiliario reciente sería la heredera de un pasado que transitó de la actividad industrial hacia el negocio inmobiliario.Las riadas de 1962, junto con el crecimiento rápido e incontrolado de la población, son aprovechadas por el paternalismo franquista local y fueron la gran excusa para la consecución hegemónica del régimen de propiedad, que hizo quedar en segundo término el de alquiler, una condición previa para la hiperespecialización de la ciudad en el negocio de la especulación inmobiliaria. Es a partir de lo que llama José Manuel Naredo (2010) años del desarrollismo, 1963-1973, que el empuje inmobiliario representa un aumento del 40% de construcción de viviendas en España, con el consiguiente urbanismo salvaje, resultado de este proceso de urbanización sin precedentes.El objetivo central del texto es establecer cómo, partiendo de la excusa de escasez inicial de viviendas —patente en un primer momento en el barraquismo y el fenómeno legal de los realquilados y en un momento de clara hegemonía del régimen de alquiler—, en 1962 esta situación se empieza a invertir por completo, por razones políticas de un lado para conseguir la paz social, y por otro, económicas para favorecer la especulación inmobiliaria. Todo ello fue posible a partir de neutralizar los intentos de planeamiento urbano surgidos al amparo de la legalidad vigente, sobre todo a partir de la Ley del suelo de 1956.

• català

  En aquesta recerca es pretén mostrar com el dèficit crònic d’habitatge en una ciutat industrial com Sabadell de 1939 a 1970 tingué en les riuades de 1962 el motiu per consolidar les patologies del creixement desregulat dels anys anteriors, i aprofundir així en un model urbà invertebrat que donarà lloc a una difusió suburbial dins la perifèria de Barcelona. Es mostra com els poders econòmics de l’època franquista supeditaren tot intent d’urbanisme al servei de les persones a l’especulació del sòl. L’actual ciutat de Sabadell de després del boom immobiliari recent seria l’hereva d’un passat que transità de l’activitat industrial cap al negoci immobiliari.Les riuades de 1962, juntament amb el creixement ràpid i incontrolat de la població, són aprofitades pel paternalisme franquista local i foren la gran excusa per a la consecució hegemònica del règim de propietat, que va fer quedar en segon terme el de lloguer, una condició prèvia per a la hiperespecialització de la ciutat en el negoci de l’especulació immobiliària. És a partir del que anomena José Manuel Naredo (2010) años del desarrollismo, 1963-1973, que l’embranzida immobiliària representa un augment del 40% de construcció d’habitatges a Espanya, amb el consegüent urbanisme salvatge, resultat d’aquest procés d’urbanització sense precedents.L’objectiu central d’aquest text és establir com, partint de l’excusa d’escassetat inicial d’habitatges —palesa en un primer moment en el barraquisme i el fenomen legal dels rellogats i en un moment de clara hegemonia del règim de lloguer—, el 1962 aquesta situació es comença a invertir per complet, per raons polítiques d’una banda, per aconseguir la pau social, i per una altra, econòmiques, per afavorir l’especulació immobiliària. Tot plegat fou possible a partir de neutralitzar els intents de planificació urbana sorgida a l’empara de la legalitat vigent, sobretot a partir de la Llei del sòl de 1956.

• English

  This research study aims to show how, in the context of the chronic shortage of real-estate in an industrial city like Sabadell from 1939 to 1970, the 1962 floods were the reason for consolidating the pathologies of unregulated growth of previous years. So, this is a detailed examination of an unregulated urban model that led to suburban sprawl on the outskirts of Barcelona. It shows how economic forces during the Franco regime caused any attempt at town-and-country planning to serve the people to be subjected to land speculation. The trend after the recent housing boom in the city of Sabadell is the legacy of a past that shifted from industrial activity to the real estate business.The floods of 1962, together with the rapid and uncontrolled growth of the population, were exploited by local Francoist paternalism and were the great excuse for achieving a hegemonic regime with regard to the property system and the detriment of the rental system, a precondition for the over-specialization of the city in terms of real estate speculation. From what Jose Manuel Naredo (2010) called the “developmentism years”, from 1963 to 1973, in which real-estate pressure represented a forty per cent increase in housing construction in Spain, the consequent of this unprecedented urbanisation process has been what is dubbed wild city planning.The main objective of the text is to establish how the initial excuse of the housing shortage was obvious at first in the slums and the phenomenon of legal subletting at a time of clear dominance of the rental system. From 1962 onwards, this situation began to be completely reversed, for political reasons on the one hand, in order to achieve social peace, and to promote economic speculation on the other. All this was possible by neutralizing any attempt at urban planning covered by current legislation, especially following the 1956 Land Law.

• français

  Cette recherche vise à montrer comment la pénurie chronique de logements dans une ville industrielle comme Sabadell de 1939 à 1970 a trouvé dans les inondations de 1962 le prétexte pour consolider les pathologies de croissance dérégulée des années précédentes, en développant ainsi un modèle urbain invertébré qui donnera lieu à une propagation de banlieue à la périphérie de Barcelone. On montrera la manière dont les forces économiques de la période franquiste ont subordonné à la spéculation du sol toute tentative d’urbanisme au service des personnes. L’actuelle ville de Sabadell, postérieure au boom immobilier, serait l’héritière d’un passé qui a vu la ville se tourner de l’activité industrielle vers les affaires immobilières.Les inondations de 1962, avec une croissance démographique rapide et incontrôlée, ont été exploitées par le paternalisme franquiste local et ont été la grande excuse de la réalisation hégémonique du régime de propriété, la location passant au second plan, condition préalable à l’hyperspécialisation de ville dans l’affaire de la spéculation immobilière. À partir de ce que Jose Manuel Naredo (2010) appelle les années du « desarrollismo », de 1963 à 1973, la poussée immobilière représente une augmentation de quarante pour cent de la construction de logements en Espagne. Cette augmentation a provoqué un urbanisme sauvage, résultat d’un processus d’urbanisation sans précédent.L’objectif principal du texte est d’établir la manière dont, partant du prétexte initial du manque de logements, évident dans un premier temps avec le « barraquismo » et le phénomène de sous-location et à un moment de nette domination du régime de location, à partir de 1962, cette situation a commencé à se renverser complètement pour des raisons politiques d’une part, afin d’obtenir la paix sociale, et économiques d’autre part, afin de promouvoir la spéculation immobilière. Tout ceci a été possible à partir de la neutralisation des tentatives de planifications urbaines qui ont vu le jour sous la protection de la législation en vigueur, surtout depuis la Loi du Sol de 1956.