Carles Miralles llegeix la poesia de Joan Maragall seguint el mateix criteri que anys abans havia usat Carles Riba: subratllant la grandesa del seu projecte poètic. Aquesta grandesa apareix de tres maneres diferents: 1) la seva llengua literària, refinada en els últims anys segons el model del llenguatge adquirit en les traduccions dels Himnes homèrics: «una realització en l’idioma», com va dir Riba; 2) la visió de la poesia com a creixement de la bellesa i de la veritat: «la poesia té la gràcia de tornar dolces als mortals les coses», com fa un vers pindàric traduït per Maragall; 3) el poder salvífic de la poesia: «per bastir-hi ton temple i posar-hi el bosc sagrat a l’entorn», com Maragall va traduir un vers homèric. Carles Miralles reads the poetry of Joan Maragall following the same criteria that were used some years before by Carles Riba: highlighting the greatness of his poetic project. This greatness appears in three different ways: 1) the literary language, refined in his last years according to the model of language acquired in the translations of Homeric Hymns: "the fulfilment in the language", as Riba said; 2) seeing poetry as a growth of beauty and truth: "poetry has the charm to make things gentle for the mortals", as reads a pindaric line translated by Maragall; 3) the salvific power of poetry: "to build your temple and to set the sacred wood around", as Maragall translated a Homeric line.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados