En la segona meitat del segle XIX, el gran geògraf anarquista Élisée Reclus proposa una reflexió que, si en aquell moment podia considerar-se insòlita, avui adquireix plena vigència perquè toca una qüestió central del nostre temps: la relació entre l’ésser humà i la naturalesa. L’autor francès s’adona que, des del segle XVIII, s’ha estès entre els humans un fort sentiment d’amor envers la naturalesa salvatge i inhòspita, i procedeix a analitzar-ne les causes. Amb mentalitat de científic social, estudia l’arrel d’aquest sentiment en el procés de desenvolupament econòmic, tecnològic i cultural de les societats avançades de l’època moderna (segons ell: el segle XIX). I, com que també és un pensador profund i un savi, s’atreveix a anar més enllà de les causes històriques per intentar esbrinar si hi ha, en l’ésser humà, algunes dimensions essencials que permetin explicar la causa última d’un amor que no té per objecte ni les persones ni cap divinitat.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados