Eliseu Trenc analitza la influència de París en els artistes modernistes catalans. Comença, de fet, pel primer enlluernament de la capital francesa sobre representants dels corrents realista i naturalista, com Narcís Oller i Josep Yxart. L'Exposició Universal que s'hi féu el 1878 esdevingué un precedent quan, una dècada després, i un cop se n'havia consolidat la imatge de "temple de l'Art", una primera generació de modernistes en va fer una autèntica meca de peregrinatge peremptori per al món de l'art, tot utilitzant les qualitats de la gran ciutat com a denúncia contra la mentalitat provinciana i refractària a la creació artística que els feia recelar de Barcelona. Si bé aquesta primera tongada d'escriptors i pintors, que disposava de recursos econòmics, va difondre una idea idíl·lica del París del tombant de segle, n'hi ha una de segona, la del "proletariat artístic" (Nonell, Mir, etc. ) que va viure'n l'aspecte més miserable. Amb tot, la mateixa pugna per la superació de les dificultats més bàsiques demostra fins a quin punt París era una referència obligada per a uns i altres. Per a il·lustrar-ho, l'autor es serveix de textos memorialístics o periodístics d'alguns dels artistes citats.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados