Resumen de Videoactivismo, denuncia y (contra)memorias. Resistencia política en los colectivos documentales durante la dictadura chilena
- español
Durante la dictadura chilena, las prácticas documentales se concibieron no sólo desde su potencial combativo y de denuncia, sino además como espacio comunitario de trabajo colaborativo. Con el vídeo electromagnético como dispositivo tecnológico y político, colectivos contrahegemónicos como CADA, Teleanálisis y ECO Comunicaciones, subvirtieron los modos de organización del trabajo audiovisual y desarrollaron metodologías de acción basadas en la experimentación artística, la contrainformación, la educación y la comunicación popular. Estrategias que –pese al contexto de fuerte represión y censura– contribuyeron a la resistencia política, la transformación social y el tránsito hacia la democracia. Denunciar el régimen de Pinochet y sus abusos en materia de terrorismo de Estado y violaciones a los derechos humanos, dar voz a los familiares de torturados y detenidos desaparecidos, proyectar al mundo el sufrimiento del pueblo chileno apelando a la solidaridad internacional y al clamor por justicia, fueron algunos de los cometidos de estos colectivos. Tras caracterizarlos, el artículo trazará un breve panorama del documental que –tras el fin de la dictadura y hasta el presente– persiste en la narración de memorias y contramemorias traumáticas derivadas del golpe militar. Desde el giro subjetivo y los trabajos de posmemoria, dichas obras complejizan y reelaboran críticamente la memoria histórica, dando cuenta de la fractura social y familiar que supuso la dictadura, encarnada en la desaparición, tortura o muerte de alguno(s) de sus miembros o en la diáspora del exilio. Finalmente, se señalarán ciertos puntos de inflexión en las estrategias de acción política del documental contemporáneo, a través de prácticas que, por ejemplo, denuncian formas de violencia (inequidad, desigualdad, pobreza, injusticia, represión a los pueblos originarios, etc.) que –aún en democracia– obedecen directamente a las secuelas de la dictadura, expresadas en el sistema neoliberal y la economía capitalista implantados durante los diecisiete años de régimen militar.
- English
During the Chilean dictatorship, most of documentary practices were conceived not only from their combative and denouncement potential, but also as community spaces of collaborative work. With electromagnetic video both as technological and political device, counter-hegemonic collectives such as CADA, Teleanálisis and ECO Comunicaciones subverted audiovisual organization modes, developing methodologies based on artistic experimentation, counter information, education and popular communication. In spite of the strong repression and censorship, these strategies contributed to political resistance, social transformation and the transition to democracy. These collectives sought to: denounce abuses related to State terrorism and human rights violations; give voice to tortured and missing victim’s relatives; project the Chilean suffering to the world; and appeal to international solidarity and justice. The following essay will also give an overview of those documentaries that –after the end of the dictatorship and until nowadays– continue to narrate traumatic counter-memories due to the military coup. From subjective turn and post memory, these productions re-appropriate and re-elaborate the historical memory of dictatorship. They disclose social and family fracture embodied in torture, disappearance, exile, or even the death of some of its members. The article will finally suggest certain inflection points on political action strategies of contemporary documentary. For instance, those who denounce ways of violence that –even in democracy– are still related to the dictatorship’s sequels, such as neoliberal system and capitalist economy implanted during the seventeen years under military regime (inequality, poverty, injustice, repression, etc.).
- català
Durant la dictadura xilena, les pràctiques documentals es van concebre no solament des del seu potencial combatiu i de denúncia, sinó a més com a espai comunitari de treball col·laboratiu. Amb el vídeo electromagnètic com a dispositiu tecnològic i polític, col·lectius contrahegemònics com CADA, Teleanálisis i ECO Comunicaciones, van subvertir les formes d’organització del treball audiovisual i van desenvolupar metodologies d’acció basades en l’experimentació artística, la contrainformació, l’educació i la comunicació popular. Estratègies que –tot i el context de forta repressió i censura– van contribuir a la resistència política, la transformació social i el trànsit cap a la democràcia. Denunciar el règim de Pinochet i els seus abusos en matèria de terrorisme d’estat i violacions dels drets humans, donar veu als familiars de torturats i detinguts desapareguts, projectar al món el patiment del poble xilé apel·lant a la solidaritat internacional i al clam per justícia, van ser algunes de les comeses d’aquests col·lectius. Després de caracteritzar-los, l’article traça un breu panorama del documental que –després de la fi de la dictadura i fins al present– persisteix en la narració de memòries i contramemòries traumàtiques derivades del colp militar. Des del gir subjectiu i els treballs de postmemòria, aquestes obres fan més complexa i reelaboren críticament la memòria històrica, i donen compte de la fractura social i familiar que va suposar la dictadura, encarnada en la desaparició, tortura o mort d’alguns dels seus membres o en la diàspora de l’exili. Finalment, s’assenyalaran certs punts d’inflexió en les estratègies d’acció política del documental contemporani, a través de pràctiques que, per exemple, denuncien formes de violència (inequitat, desigualtat, pobresa, injustícia, repressió dels pobles originaris, etc.) que –encara en democràcia– obeeixen directament a les seqüeles de la dictadura, expressades en el sistema neoliberal i l’economia capitalista implantats durant els dèsset anys de règim militar.
