Resumen de Postveritat i llengua catalana al País Valencià
Xavier Mas i Sempere, Antoni Mas i Miralles
El concepte postveritat, tot i la seua novetat terminològica, recull una fenomenologia social ben coneguda dins la realitat del català.
El procés de minorització actual de la llengua prové sobretot d’una sèrie de discursos i d’estratègies polítiques i judicials que s’han desempallegat de la versió científica i que han situat la llengua en una posició complicada. Els mitjans audiovisuals s’han encarregat de difondre una sèrie de prejudicis i afirmacions acientífics, com el secessionisme i altres consideracions sobre la llengua, que han contribuït a augmentar el conflicte lingüístic que pateix el català, fet que impossibilita, a més, dissenyar una planificació lingüística eficaç.
El procés de postveritat en la llengua ha suposat la seua liquació (Bauman). Davant la solidesa de la llengua espanyola, el català és trossejat i minoritzat, se li nega la seua utilitat a tots els àmbits d’ús i, finalment, –i amb la mateixa lògica que es nega el canvi climàtic– s’amaga el perill de la seua desaparició i, consegüentment, es lluita contra les mesures que ho poden evitar (immersió, requisit lingüístic, etc.).
El nostre marc teòric, plantejat des de la multidisciplinarietat, conjugarà les aportacions de la sociolingüística i de la sociologia de la cultura, amb conceptes com camp i distinció de Bourdieu o la teoria de l’agulla hipodèrmica. El nostre estudi analitzarà els discursos recollits en la premsa escrita que s’han fet sobre –contra– la llengua en els darrers cinc anys pels diferents poders públics. A partir del buidatge de les edicions digitals de mitjans com Información, Las Provincias, La Veu del País Valencià i Vilaweb, resseguirem les declaracions que, immerses en el paradigma de la postveritat, aprofundeixen en el procés de substitució lingüística.
