Resumen de L'entrevista: Quico Pi de la Serra. Lladre de paraules, fabricant de cançons
Francesc Pi de la Serra i Valero (Barcelona, 1942), conegut com a Quico Pi de la Serra, és cantautor, encara que ell prefereix definir-se com a "fabricant de cançons que canta ell mateix". Autodidacte, els seus pares el van apuntar al Liceu Francès, per no portar-lo a una escola franquista, però el van expulsar de totes les escoles on va anar. Va començar aviat a tocar la guitarra, i en tornar d'un accidentat servei militar, va optar per professionalitzar-se en el món de la cançó. Al mateix temps, es va vincular al a resistència antifranquista, i va militar en el PSUC fins a desprès de la mort de Franco. Avui encara es considera un revolucionari, amb minúscules. Va formar part del nucli inicial dels Setze Jutges i ha estat una de les veus més reconeixibles de la Nova Cançó. Va començar a cantar a la manera de George Brassens, però ha estat particularment influït per músiques com la brasilera i, sobretot, i des de l'inici mateix, pel blues. El 1962 va publicar el seu primer disc i avui, als 76 anys, continua actiu i en forma als escenaris.Amb tot, entremig,va patir, com quasi tota la nova Cançó. "la servitud de sorgir en un ambient polititzat i les dificultats per fer-se escoltar, un cop desactivada la política" (Julià Guillamon). La seva discografia inclou títols com Francesc Pi de la Serra (1967, reeditat el 2008), Disc-conforme (1971), Fills de Buda (1974), Pi de la Serra a l' Olympia (1975), Pi de la Serra al Palau d' Esports (1976) i Pi d ela Serra a Madrid (1977), Quico i Maria del Mar (1979), Pijama de Saliva (1982, reeditat el 2008), Quico, rendeix-te! (1988), Qui té un amic (1989), Amunt i avall (1995), Tot (2007) i Quicolabora (2011), aquest últim amb Amadeu Casas (guitarra) i Joan Pau Cumellas (harmònica). El 2018 la revista Enderrock va publicar un disc que recopila 23 peces seves per al programa setmanal de Catalunya Ràdio "T'agrada el blues?", amb motiu dels 25 anys de l'inici de la seva emissió al 1993. Poc abans s'havia publicat una "hagiografia" seva, fruit de les conversesamb Alejandro Crimi, amb l'irònic títol de Jo no hi era però me'n recordo (Comanegra, 2014), on en paraules de Guillamon hi apareix "la radicalitat, el surrealisme, la trapelleria d'en Quico", això com l'aspecte combatiu i les ganes de provocar, presents també en aquesta entrevista, la publicació de la qual coincideix amb l'exposició al Museu de la Música de Barcelona de guitarres seves, d'un total de 115, que en Quico ha anat recollint pel món durant la seva trajectòria vital.
