Ayuda
Ir al contenido

Dialnet


Resumen de Arte Público y Memoria Ferroviaria Regional (Sudoeste bonaerense, República Argentina, 2003/2016)

Diana I. Ribas

  • español

    En los noventa, la degradación final del sistema ferroviario estatal impulsada por el Presidente Carlos Menem en el marco de una serie de normas neoliberales implicó, paradójicamente, que se convirtiera en una atracción para el arte público regional. En ese entonces, el Museo Municipal de Arte de Bahía Blanca impulsó un Simposio Nacional de Escultura Monumental invitando a diez artistas a utilizar la chatarra de hierro. Según el paradigma moderno de arte autónomo, se les encontró posteriormente un emplazamiento en un parque lineal que comenzó a ser llamado Paseo de las Esculturas. En este artículo se aborda la segunda etapa en tanto vehículo de memoria. En el siglo XXI, la utilización de los edificios abandonados con fines culturales fue paralela a un comienzo de reactivación ferroviaria llevada adelante por el kirchnerismo, no obstante sus efectos no fueron sentidos en esta región. La creación del museo-taller Ferrowhite (2003), la presentación del proyecto Intemperie en la Bienal Regional de Arte en 2014 y las acciones de la Asociación Amigos de la Estación Nicolás Levalle en ese mismo año, han promovido una memoria que se debate entre la poesía de las ruinas y la recuperación patrimonial. Estas propuestas ubicadas en sitios específicos han recuperado sus contextos históricos y tejido en ellos entramados sociales mediante prácticas participativas y colaborativas, creando las condiciones de posibilidad para que se generen guiños cómplices entre los integrantes y se transformen en “lugares encantados” (de Certeau). A su vez, teniendo en cuenta que se plantean a sí mismas como centros y sus prácticas emergentes han sido producidas desde una ambigua frontera artístico-histórico-político-social, estas iniciativas de base comunitaria pueden ser caracterizadas como cartografías fronterizas. 

  • English

    In the 90s, the final degradation of the state-owned railway system promoted by President Carlos Menem in the framework of a series of neoliberal measures meant, paradoxically, that it became an attraction for regional public art. At that time, the Municipal Museum of Art of Bahia Blanca promoted a National Symposium of Monumental Sculpture inviting ten artists to use iron scrap. According to the modern paradigm of autonomous art, they were later found in a linear park that began to be called Paseo de las Esculturas. This article deals with the second stage as a vehicle of memory. In the 21st century, the use of abandoned buildings for cultural purposes paralleled the beginning of a reactivation of the railway carried out by Kirchner, although its effects were not felt in the region. The creation of the museum-workshop Ferrowhite (2003), the presentation of the “Intemperie” project at the Regional Biennial of Art in 2014 and the actions of the Asociación Amigos de la Estación Nicolás Levalle in that same year, have promoted a memory debated between a poetry of the ruins and a patrimonial recovery. These proposals located in specific sites have recovered their historical contexts and woven into them social networks through participatory and collaborative practices, creating the conditions to generate complicity among the members and become “enchanted places” (Certeau). Taking into account that they pose themselves as centers and their emergent practices have been produced from an ambiguous artistic-historical-political-social frontier, these community-based initiatives can be characterized as cross- cartography. 

  • català

    En els noranta, la degradació final del sistema ferroviari estatal impulsada pel president Carlos Menem en el marc d’una sèrie de normes neoliberals va implicar, paradoxalment, que es convertís en una atracció per a l’art públic regional. En aquest llavors, el Museu Municipal d’Art de Badia Blanca va impulsar un Simposi Nacional d’Escultura Monumental convidant a deu artistes a utilitzar la ferralla de ferro. Segons el paradigma modern d’art autònom, se’ls va trobar posteriorment un emplaçament en un parc lineal que va començar a ser anomenat Passeig de les Escultures. En aquest article s’aborda la segona etapa en tant vehicle de memòria. Al segle XXI, la utilització dels edificis abandonats amb fins culturals va ser paral·lela a un començament de reactivació ferroviària portada endavant pel kirchnerisme, no obstant els seus efectes no van ser sentits en aquesta regió. La creació del museu-taller Ferrowhite (2003), la presentació del projecte Intempèrie a la Biennal Regional d’Art el 2014 i les accions de l’Associació Amics de l’Estació Nicolás Levalle en aquest mateix any, han promogut una memòria que es debat entre la poesia de les ruïnes i la recuperació patrimonial. Aquestes propostes ubicades a llocs específics s’han recuperat els seus contextos històrics i teixit en ells entramats socials mitjançant pràctiques participatives i col·laboratives, creant les condicions de possibilitat perquè es generin picades d’ullet còmplices entre els integrants i es transformin en “llocs encantats” (de Certeau). Al seu torn, tenint en compte que es plantegen a si mateixes com a centres i les seves pràctiques emergents han estat produïdes des d’una ambigua frontera artístic-històric-polític-social, aquestes iniciatives de base comunitària poden ser caracteritzades com cartografies frontereres. 


Fundación Dialnet

Dialnet Plus

  • Más información sobre Dialnet Plus