Perspectiva paralela y representación de la ciudad

• López Vilches, Inmaculada ^[1]
  1. [1] Universidad de Granada

     Universidad de Granada

     Granada, España

     
• Localización: On the W@terfront, ISSN-e 1139-7365, Vol. 60, Nº. 13, 2018 (Ejemplar dedicado a: TEORÍAS DE LA REPRESENTACIÓN; Video)
• Idioma: español
• Títulos paralelos:
  • Perspectiva paral·lela i representació de la ciutat
  • Parallel perspective and representation of the city
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • español

    Una gran parte de guías visuales de viaje y planos turísticos que se publican hoy en día incorporan en la representación de ciudades, itinerarios y edificios el uso de perspectivas paralelas (isometría, axonometrías: perspectiva caballera, militar, transoblícua) aportando en estas imágenes gran cantidad de información espacial y métrica de manera instantánea. La elección de este lenguaje gráfico responde a características formales y funcionales que se han configurado como las más adecuadas a través de siglos de evolución y cuyas soluciones convergen, entre otros campos, desde: la práctica pictórica, la representación del territorio y la ingeniería civil y militar así como de la arquitectura. En esta contribución, se analiza a través de una selección de ejemplos, la evolución histórica de los sistemas de representación vinculados al “retrato de la ciudad” y las diferentes resoluciones de las que se sirven fundamentalmente los artistas para generar en el espectador la ilusión espacial de las arquitecturas y sus elementos más característicos: murallas, torres, catedrales, puentes, edificios singulares…En este amplio recorrido donde se irán consolidando las normas que rigen los distintos sistemas representativos, las soluciones son en muchos casos híbridas, hasta su formulación como lenguajes gráficos: mientras que la perspectiva cónica queda teorizada por L. B. Alberti en 1435, la perspectiva isométrica se postula por W. Farish en 1822.Así, en las representaciones es común el uso de la proyección cónica en las corografías y panoramas de ciudades en el ámbito de los “pintores de mapas” con magníficos ejemplos en el siglo XVI, mientras que la perspectiva paralela (soldadesca o militar) se afianza en el campo de la ingeniería y la arquitectura (presente en los tratados de ingeniería desde mediados del siglo XV). Y son múltiples los ejemplos donde la presencia de determinadas licencias permite sistemas proyectivos diferentes y soluciones mixtas adecuando la representación al efecto de conjunto o al resalte de elementos significativos por encima de otros. El bagaje histórico de la perspectiva paralela se remonta a los orígenes de los sistemas de representación en su desarrollo como lenguaje gráfico. El curso de la historia ha vinculado tradicionalmente las perspectivas paralelas con representaciones de carácter técnico, dada su funcionalidad, en campos como: la arquitectura, la ingeniería civil y militar, la técnica y los oficios, aportando a la visualización inmediata la gran ventaja de la conservación proporcional de las medidas. Mientras que, para aquellas representaciones de carácter más óptico, la perspectiva del pintor, la perspectiva cónica, se ha conformado como el sistema más afín la experiencia visual del espectador e históricamente, a partir de su formulación teórica en el Renacimiento a través de L.B. Alberti, se convirtió en el lenguaje hegemónico del mundo occidental. Las denominaciones que designan la perspectivas paralelas reflejan, por contraste, la preponderancia de la representación cónica y llegan incluso a acusar cierta connotación negativa: perspectivas anómalas, pre-perspectivas, antiperspectivas, perspectiva invertida… que se unen a las denominaciones más antiguas: prospettiva soldatesca, prospettiva piu comune, prospettiva militare y que, finalmente se consolidan a lo largo del siglo XIX: perspectiva isométrica, axonometría, transoblícua, . (Siendo rechazadas incluso por los pintores en fechas recientes hasta su relectura por las Vanguardias históricas).Sin embargo, en la representación de las ciudades, la perspectiva paralela se ha consolidado como un recurso eficaz dado su carácter descriptivo junto al funcional que implica la correspondencia de medidas entre el dibujo y la realidad representada.En esta contribución, se analiza a través de una selección de ejemplos, la evolución histórica de los sistemas de representación vinculados al “retrato de la ciudad” y las diferentes resoluciones de las que se sirven los artistas para generar en el espectador la ilusión espacial de las arquitecturas y sus elementos más característicos: murallas, torres, catedrales, puentes, edificios singulares… Son tomados en consideración referentes de pintura mural de tradición helénica, ejemplos de carácter más orientalizante vinculados al arte bizantino, suponiendo un importante punto de inflexión la aparición de la escuela sienesa en Italia desde el siglo XIV como es el caso de Ambrogio Lorenzetti y su “Alegoría del buen gobierno” (1338-1340), la “Città sul il mare” de S. G. Sasetta (1420-5 ca.), la “Veduta de Venezia” de Jacopo di Barbari (1500), la transición hacia las Plataformas como la de Granada realizada por Ambrosio de Vico (1614) o el Plano de Madrid de Texeira (1654-6).Mientras que la teorización del procedimiento pasa por las obras teóricas de G. Maggi y J. Castriotto (1538), B. Lorini (1596), Jean du Breuil (1642), Abraham Bosse (1665), Vicente Tosca (1707-15) conducen finalmente a la publicación del “On Isometrical Perspective” por William Farish en 1822 que se difunde gracias a las aportaciones de T. Soptwith, J. Jopling, G. Codazza y Q. da Sella. Mientras que la axonometría es desarrollada por Weisbach, 1844 en “Die Monodimetrishe und axonometrische projectionsmethode”.La representación de la ciudad plantea un importante equilibrio entre la diferencia que supone representar para ver y representar para conocer.

  • català

    Una gran part de guies visuals de viatge i plànols turístics que es publiquen avui en dia incorporen en la representació de ciutats, itineraris i edificis l'ús de perspectives paral·leles (isometria, axonometries: perspectiva cavallera, militar, transobliqua) aportant en aquestes imatges gran quantitat d'informació espacial i mètrica de manera instantània. L'elecció d'aquest llenguatge gràfic respon a característiques formals i funcionals que s'han configurat com les més adequades a través de segles d'evolució i les solucions convergeixen, entre d'altres camps, des: la pràctica pictòrica, la representació del territori i l'enginyeria civil i militar així com de l'arquitectura. En aquesta contribució, s'analitza a través d'una selecció d'exemples, l'evolució històrica dels sistemes de representació vinculats al "retrat de la ciutat" i les diferents resolucions de les que se serveixen fonamentalment els artistes per generar en l'espectador la il·lusió espacial de les arquitectures i els seus elements més característics: muralles, torres, catedrals, ponts, edificis singulars ... En aquest ampli recorregut on s'aniran consolidant les normes que regeixen els diferents sistemes representatius, les solucions són en molts casos híbrides, fins a la seva formulació com a llenguatges gràfics: mentre que la perspectiva cònica queda teoritzada per LB Alberti en 1435, la perspectiva isomètrica es postula per W. Farish en 1822. Així, en les representacions és comú l'ús de la projecció cònica en les corografies i panorames de ciutats en l'àmbit dels "pintors de mapes" amb magnífics exemples al segle XVI, mentre que la perspectiva paral·lela (soldadesca o militar) es consolida en el camp de l'enginyeria i l'arquitectura (present en els tractats d'enginyeria des de mitjan segle XV). I són múltiples els exemples on la presència de determinades llicències permet sistemes projectius diferents i solucions mixtes adequant la representació a l'efecte de conjunt o al ressalt d'elements significatius per sobre d'altres. En aquest ampli recorregut on s'aniran consolidant les normes que regeixen els diferents sistemes representatius, les solucions són en molts casos híbrides, fins a la seva formulació com a llenguatges gràfics: mentre que la perspectiva cònica queda teoritzada per L.B. Alberti en 1435, la perspectiva isomètrica es postula per W. Farish en 1822 El bagatge històric de la perspectiva paral·lela es remunta als orígens dels sistemes de representació en el seu desenvolupament com a llenguatge gràfic. El curs de la història ha vinculat tradicionalment les perspectives paral·leles amb representacions de caràcter tècnic, donada la seva funcionalitat, en camps com: l'arquitectura, l'enginyeria civil i militar, la tècnica i els oficis, aportant a la visualització immediata la gran avantatge de la conservació proporcional de les mesures. Mentre que, per a aquelles representacions de caràcter més òptic, la perspectiva del pintor, la perspectiva cònica, s'ha conformat com el sistema més afí l'experiència visual de l'espectador i històricament, a partir de la seva formulació teòrica en el Renaixement a través d'L.B. Alberti, es va convertir en el llenguatge hegemònic del món occidental. Les denominacions que designen la perspectives paral·leles reflecteixen, per contrast, la preponderància de la representació cònica i arriben fins i tot a acusar certa connotació negativa: perspectives anòmales, pre-perspectives, antiperspectives, perspectiva invertida ... que s'uneixen a les denominacions més antigues: prospettiva soldatesca, prospettiva piu comune, prospettiva militare i que, finalment es consoliden al llarg del segle XIX: perspectiva isomètrica, axonometria, transobliqua,. (Sent rebutjades fins i tot pels pintors en dates recents fins a la seva relectura per les avantguardes històriques). No obstant això, en la representació de les ciutats, la perspectiva paral·lela s'ha consolidat com un recurs eficaç donat el seu caràcter descriptiu al costat del funcional que implica la correspondència de mesures entre el dibuix i la realitat representada. En aquesta contribució, s'analitza a través d'una selecció d'exemples, l'evolució històrica dels sistemes de representació vinculats al "retrat de la ciutat" i les diferents resolucions de les que se serveixen els artistes per generar en l'espectador la il·lusió espacial de les arquitectures i els seus elements més característics: muralles, torres, catedrals, ponts, edificis singulars ... Són presos en consideració referents de pintura mural de tradició hel·lènica, exemples de caràcter més orientalitzant vinculats a l'art bizantí, suposant un important punt d'inflexió l'aparició de l'escola sienesa a Itàlia des del segle XIV com és el cas d'Ambrogio Lorenzetti i el seu " al·legoria del bon govern "(1338-1340), la" Città sul il mare "de S.G. Sasetta (1420-5 ca.), la" Veduta de Venezia "de Jacopo di Barbari (1500), la transició cap a les Plataformes com la de Granada realitzada per Ambrosio de Vico (1614) o el Pla de Madrid de Texeira (1654-6).Mentre que la teorització del procediment passa per les obres teòriques de G. Maggi i J. Castriotto (1538), B. Lorini (1596), Jean du Breuil (1642), Abraham Bosse (1665), Vicent Tosca (1707-1715) condueixen finalment a la publicació del "On Isometrical Perspective" per William Farish en 1822 que es difon gràcies a les aportacions de T. Soptwith, J. Jopling, G. Codazza i Q. da Sella. Mentre que l'axonometria és desenvolupada per Weisbach, 1844 a "Die Monodimetrishe und axonometrische projectionsmethode".La representació de la ciutat planteja un important equilibri entre la diferència que suposa representar per veure i representar per conèixer.

  • English

    A large part of visual travel guides and tourist maps that are published today incorporate in the representation of cities, itineraries and buildings the use of parallel perspectives (isometry, axonometry: cavalier perspective, military, transoblique) contributing in these images a large amount of spatial and metric information instantaneously. The choice of this graphic language responds to formal and functional characteristics that have been configured as the most appropriate through centuries of evolution and whose solutions converge, among other fields, from: pictorial practice, representation of the territory and civil engineering and military as well as architecture. In this contribution, we analyze through a selection of examples, the historical evolution of representation systems linked to the "portrait of the city" and the different resolutions that artists use to generate the spatial illusion in the viewer of architectures and their most characteristic elements: walls, towers, cathedrals, bridges, unique buildings ... In this broad journey where the rules that govern the different representative systems will be consolidated, the solutions are in many cases hybrid, until their formulation as graphic languages: while the conical perspective is theorized by L.B. Alberti in 1435, the isometric perspective is postulated by W. Farish in 1822.Thus, in the representations it is common to use the conic projection in the corographs and panoramas of cities in the field of "map painters" with magnificent examples in the sixteenth century, while the parallel perspective (soldier or military) is strengthened in the field of engineering and architecture (present in engineering treatises since the mid-fifteenth century). And there are many examples where the presence of certain licenses allows different projective systems and mixed solutions adapting the representation to the overall effect or to the highlighting of significant elements over others. The historical baggage of the parallel perspective goes back to the origins of representation systems in their development as a graphic language. The course of history has traditionally linked parallel perspectives with representations of a technical nature, given their functionality, in fields such as: architecture, civil and military engineering, technology and crafts, contributing to the immediate visualization and the great advantage of Proportional conservation of measures. While, for those representations of a more optical nature, the perspective of the painter, the conical perspective, has been shaped as the most akin to the visual experience of the viewer and historically, from its theoretical formulation in the Renaissance through L.B. Alberti, became the hegemonic language of the Western world. The denominations that designate the parallel perspectives reflect, by contrast, the preponderance of the conic representation and even reach a certain negative connotation: anomalous perspectives, pre-perspectives, anti-perspectives, inverted perspectives ... that join the oldest denominations: soldatesca prospettiva , prospettiva piu comune, prospettiva militare and, finally, consolidate throughout the 19th century: isometric perspective, axonometry, transoblique,. (Being rejected even by painters in recent dates until its rereading by the historical Vanguards).However, in the representation of the cities, the parallel perspective has been consolidated as an effective resource given its descriptive character together with the functional one that implies the correspondence of measurements between the drawing and the represented reality. In this contribution, we analyse through a selection of examples, the historical evolution of representation systems linked to the "portrait of the city" and the different resolutions that artists use to generate in the viewer the spatial illusion of the architectures and their most characteristic elements: walls, towers, cathedrals, bridges, singular buildings. They are taken into consideration referents of mural painting of Hellenic tradition, examples of more orientalising character linked to Byzantine art, assuming an important turning point the appearance of the Sienese school in Italy since the fourteenth century as is the case of Ambrogio Lorenzetti and his "Allegory of good government" (1338-1340), the "Città sul il mare" by SG Sasetta (1420-5 ca.), the "Veduta de Venezia" by Jacopo di Barbari (1500), the transition to Platforms such as the of Granada made by Ambrosio de Vico (1614) or the Plan of Madrid by Texeira (1654-6). While the theory of the procedure goes through the theoretical works of G. Maggi and J. Castriotto (1538), B. Lorini (1596), Jean du Breuil (1642), Abraham Bosse (1665), Vicente Tosca (1707-15) finally lead to the publication of the "On Isometrical Perspective" by William Farish in 1822 that is disseminated thanks to the contributions of T. Soptwith, J. Jopling, G. Codazza and Q. da Sella. While axonometry is developed by Weisbach, 1844 in "Die Monodimetrishe und axonometrische projectionsmethode". The representation of the city raises an important balance between the difference what is supposed  “represent to see and represent to know”.