Resumen de Urban Hygiene and Creative Destruction
- español
El casco antiguo de Barcelona ha estado sufriendo de sobrepoblación, congestión y varios brotes epidémicos que aumentaron la vigilancia y preocupación por la higiene urbana. Uno de los primeros intentos comenzó cuando Carlos III y Carlos IV emitieron Reales Decretos relativos a la exhumación de los cementerios. El primero prohibió el entierro junto a iglesias y hospitales e impuso la conversión de los existentes en plazas públicas, y el segundo permitió la construcción de cementerios extramuros lejos de las zonas pobladas. Esto dio paso a muchos de los espacios abiertos de Barcelona y plazas de pequeña escala. La segunda intención de crear espacios públicos se aprovechó de la desamortización de bienes eclesiásticos, como la Ley de Álvarez Mendizábal (1834-1837) en particular, y la quema de conventos en 1835, cuando la Iglesia Católica perdió gran parte de sus conventos, iglesias y colegios reconvertidos en nuevos edificios, calles y plazas. En el siglo XIX, España también fue testigo de un movimiento higienista y varios médicos y científicos fueron prominentes incluyendo Pere Felip Monlau que discutió a fondo la higiene en todos sus aspectos. España, y Barcelona en particular, experimentaron grandes olas de inmigración procedentes de las zonas rurales en busca de trabajo, y un crecimiento industrial masivo. En la década de 1850 se convirtió en un núcleo antiguo superpoblado, cada vez más denso, poco saludable y degradado, cae de una tensión política y social inestable. Básicamente, el casco antiguo era sofocante dentro de sus propias murallas. Monlau, al igual que Cerdá después de él, nos describe en sus escritos las drásticas condiciones de vida, los espacios ocupados y edificios muy altos, la falta de infraestructura sanitaria, agua potable, luz solar y ventilación. Pone el énfasis en la importancia de crear espacios abiertos, plazas y jardines y su impacto en la mejora de la higiene urbana. Llamó a la demolición de la muralla del casco antiguo y la expansión hacia la reserva de suelo urbano del Plan de Barcelona. Después de muchos debates la destrucción de las murallas comenzó en 1854 y duró hasta 1868.
- català
El Casc Antic de Barcelona va patir de sobrepoblació, congestió i diversos brots epidèmics fets que van augmentar la vigilància i preocupació per la higiene urbana. Un dels primers intents va començar quan Carles III i Carles IV van emetre reials decrets relatius a l'exhumació dels cementiris. El primer va prohibir de l'enterrament al costat de esglésies i hospitals i va imposar la conversió dels existents en places públiques, i el segon va permetre la construcció de cementiris extramurs lluny de les zones poblades. Això va donar pas a molts dels espais oberts de Barcelona i places de petita escala. La segona ocasió de crear espais públics deriva dels processo de desamortització de béns eclesiàstics, com la Llei d'Álvarez Mendizábal (1834-1837), i la crema de convents de 1835, quan l'Església catòlica va perdre gran part de seus convents, esglésies i col·legis reconvertits en nous edificis, carrers i places. Al segle XIX, Espanya també va ser testimoni d'un moviment higienista i diversos metges i científics van ser prominents incloent Pere Felip Monlau que va discutir a fons la higiene en tots els seus aspectes. Espanya, i Barcelona en particular, van experimentar grans onades d'immigració procedents de les zones rurals a la recerca de treball, i un creixement industrial massiu. A la dècada de 1850 es va convertir en un nucli antic superpoblat, cada vegada més dens , poc saludable i degradat, cau d’una tensió política i social inestable. Bàsicament, el casc antic era sufocant dins de les seves pròpies muralles. Monlau, igual que Cerdà després d'ell, ens descriu en els seus escrits les dràstiques condicions de vida, els espais ocupats i edificis molt alts, la manca d'infraestructura sanitària, aigua potable, llum solar i ventilació. Posa l’èmfasi en la importància de crear espais oberts, places i jardins i el seu impacte en la millora de la higiene urbana. Va cridar a la demolició de la muralla del nucli antic i l'expansió cap a la reserva de sòl urbà del Pla de Barcelona. Després de molts debats la destrucció de les muralles va començar el 1854 i va durar fins a 1868.
- English
Barcelona’s old town had been suffering from overpopulation, congestion and several epidemic outbreaks that raised awarness concerning urban hygiene. One of the first intents of urban hygiene began when Carlos III and Carlos IV issued Royal Decrees concerning the exhumation of cemeteries. The first prohibited burial grounds next to churches and hospitals and imposed the conversion of existing ones into public squares, and the second enabled the construction of extramural cemeteries away from populated areas. This gave way to many of Barcelona’s open spaces and small scale squares. The second intent of creating public spaces was taking advantage of the confiscation of ecclesiastic assets, like the Álvarez Mendizábal’s Act (1834-1837) in particular, and the burning of convents in 1835 where the Catholic Church lost a large number of its convents, churches, and colleges to new buildings, streets and squares. In the 19th century, Spain also witnessed a hygienist movement and several doctors and scientists were prominent including Pere Felip Monlau who thoroughly discussed hygiene in all its aspects. Spain, and Barcelona in particular, experienced large waves of immigration coming from rural areas in search of work, and a massive industrial growth. By the 1850’s the old town became overpopulated, increasingly dense, unhealthy and degraded, and was left in an unstable political and social tension. Basically, the old town was suffocating within its own walls. Monlau, as did Cerdà after him, described in his writings the drastic living conditions, the occupied spaces and exceedingly high buildings, the lack of sanitary infrastructure, clean water, sunlight and ventilation. He stressed on the importance of creating open spaces, squares and gardens and their impact on improving urban hygiene. He called for the demolition of old town’s Roman Walls and the expansion towards the urban land reserve of ‘Pla de Barcelona’ or Barcelona Plain. After many debates the destruction of the walls began in 1854 and lasted until 1868.
