Resumen de Miquel Claramunt: Constructor de canyes
«Salut i bones canyes» es desitgen els dolçainers en acomiadar-se. I es tracta d’una fórmula que no aniria més enllà d’un simpàtic convencionalisme gremial sinó amagara al seu darrere ben bé una superstició, una mena de versió adaptada del mite de la pedra filosofal. Una bona canya: el gran maldecap, la persistent obsessió, la Moby Dick casolana de qualsevol sonador que es preue.
Aquelles canyes de banya de bou o d’òssos, les autofabricades tractant de reproduir algunes canyes antigues –com les cèlebres canyes del tio Bruno de Massamagrell, per exemple– o les canyes dels fabricants castellans; totes han quedat ja completament obsoletes. Com també han estat superades les teories d’algun carismàtic dolçainer que es vantava que un bon sonador feia anar qualsevol classe de canya.
