La dolçaina valenciana visqué, al llarg del segle XIX, una època de veritable esplendor i difusió amb la pervivència d’algunes nissagues de músics l’origen de les quals es perdia en la Baixa Edat Mitjana –com els Cardona d’Oliva–, i la inauguració d’altres que dominaran bona part de la centúria i es perllongaran fins ben entrada la següent. És el cas dels dolçainers de Tales, dels Leones d’Almedíxer, dels Garrafes de Morella, dels Xirivella de Foios, dels Teixidors de Benassal, etc.
Malauradament, la dolçaina, tot i la seua condició d’instrument nacional i l’extraordinari reviscolament de què ha gaudit en les darreres dècades, continua tenint una història ben bé desconeguda. Poca cosa sabem, per exemple, de molts dolçainers la fama dels quals ha viatjat en el temps fins a nosaltres; només algunes anotacions aïllades, alguna breu semblança biogràfica agafada al vol per un cronista coetani.
© 2001-2025 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados