Resumen de Moros i cristians: Entre la tradició i la postmodernitat
La festa de moros i cristians al País Valencià ha gaudit, durant les tres darreres dècades del segle XX, d’una expansió territorial només comparable a la perpetrada per les Falles de Sant Josep en les dècades precedents.
Molt sovint hom mira aquestes festes trasplantades amb una certa condescendència desafecta: tenen alguna cosa d’impostura, de martingala poc respectuosa amb el flux natural de la tradició. Es tracta, òbviament, d’una percepció encarcarada, hereva d’un romanticisme tronat i etnicista, i disposada a legitimar només aquelles pràctiques i costums arrelades en la fondària insondable d’un passat idealitzat. Encarcarada i contradictòria, hauríem d’afegir, en un país on les festes més «tradicionals» –falles, moros i cristians, fogueres d’Alacant, cordà de Paterna, tomatina de Bunyol, etc.– tenen una història que no es remunta més enllà de dos segles.
