Resumen de Els camins valencians de la segona meitat del segle XVIII i les Observaciones de Cavanilles
María del Carmen Sanchís Deusa
La planificació dels camins gene rals a Espanya va començar a mitjan segle XVIII. El model centralista d'administració s'inclina per una xàrcia de camins que comunicaven Madrid amb els principals punts de referència de la perifèria (ports, duanes i ciutats importants). Amb dificultats financeres i sense comptar amb un cos d'enginyers civils, es va posar en marxa el Reial Decret de 1761, que incloïa el Nou Camí Reial de Madrid a València, amb un ramal cap a Alacant des d'Almansa. La posterior prolongació des de València cap a barcelona consolidava el gran eix meridià valencià. Cavanilles va lloar aquella obra, tot i que sense arribar a l'exaltació amb què ho va fer el seu amic J. Townsend, i es va fer eco de l'inici de les obres al camí d'Aragó, i tambe d'altres realitzacions d'interés. Sense deixar de recordar, en clara sintonia amb el pensament de l'època, que el comerç no podia prosperar sense bons camins carreters, Cavanilles denuncià el mal estat general de la xàrcia valenciana, la manca de manteniment, la falta de ponts, et., encara que no arribà a elaborar un cos de doctrina sobre les infraestructures viàries. El mateix Mapa del Reyno de Valencia, que acompanya les seues Observaciones , no vol ser el reflex de la xàrcia de camins habituals, ja que, llevat d'algunes de principals, les rutes assenyalades no són més que les sendes seguides pel propi Cavanilles en les excursions per l'interior valencià.
