El cas dels anomenats gitanos catalans ha estat sovint un absent incòmode d’investigacions i informes socials, segurament perquè la posició de privilegi i estatus que connota topa amb les representacions més comunes sobre els gitanos. Aquest article explora la dinàmica de la noció de gitanos catalans en la pràctica quotidiana d’alguns dels habitants de Barcelona que a principis del segle XXI s’identificaven com a tals. La pregunta central del text és com i en què es concretaven les estratègies d’articulació i atribució d’aquesta categoria; i quines eren les claus que en garantien el reconeixement i funcionament en un camp social més ampli.
Argumento que el posicionament social dels gitanos catalans de Barcelona en termes d’exclusivitat i distinció se sustentava en bona part en la seva suposada participació en determinades formes de comportament dominants, i en la seva capacitat de fer aparent aquesta participació mitjançant la (re)creació d’algunes representacions hegemòniques, especialment aquelles associades a certes nocions de “catalanitat”. Es pren com a eix analític i narratiu l’expressió “ser un marquès”, que condensava algunes de les pràctiques i representacions llavors associades a la noció de gitanos catalans.
The case of the so-called Catalan Gitanos (Gypsies) has often constituted an uncomfortable absence in social research, probably because its connotations of privilege and status are at odds with more usual representations of Gypsies. This article explores the dynamics of the notion of “Catalan Gitanos” at the beginning of the 21st century in the everyday practices of those inhabitants of Barcelona who both identified themselves and were identified as such.
The central question raised is how and in what ways their strategies for the construction, deployment and attribution of this category were concretized; and what guaranteed the recognition and functioning of these strategies in a broader social field. I argue that the exclusivity and distinction of Catalan Gitanos’ social positioning in Barcelona was in large measure supported by their supposed participation in some dominant forms of behavior, and in their ability to make this participation apparent through the recreation of a range of hegemonic representations, especially those associated with certain notions of “Catalanness.” The expression ser un marquès (“being a marquis”) serves as the analytic and narrative axis that condenses some of the practices and representations then associated with the notion of “Catalan Gitanos.”
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados