Resumen de «La imatge de ton ésser pot sublimar la vida». Representacions femenines en la poesia d'Alexandre de Riquer i Joan Maragall
- català
A la poesia modernista es troben representacions diverses de la figura femenina. En aquest article ens centrarem en aquelles que, a partir d’un imaginari compartit, s’aproximen a la dona a partir d’uns llocs comuns com són el festeig, les núpcies o la maternitat. Els dos noms que confrontarem són el de Joan Maragall, que emergeix al tombant del XIX voltat d’una aura de modernitat i renovació, i el d’Alexandre de Riquer, que s’inicia més tard al món de la poesia i té referències més vuitcentistes que combina amb noms del prerafaelitisme anglès i els clàssics italians per articular una poètica fúnebre amorosa al voltant de la seva esposa difunta, Dolors Palau. Encara que aquests textos no tinguin un equivalent en la producció maragalliana, es poden portar a col·lació amb el cicle «Claror» on, de la mateixa manera que als poemes in vita de Riquer, s’explica la relació amb l’estimada al compàs d’unes etapes molt similars. Allunyada d’aquest esquema, però de característiques molt properes a Dolors Palau, es perfila la presència d’Haidé, l’amant. Al voltant d’aquests tres noms femenins perfilarem un símbol compartit amb altres autors del Modernisme: el de la dona –sigui o no esposa– ideal.
- English
Different portrayals of the female figure can be found in modernist poetry. In this article, we will focus on those who, based on a shared imaginary, approach women from common topics such as courtship, wedding, or motherhood. The two names we will address are Joan Maragall, who emerges at the turn of the 19th century surrounded by an aura of modernity and renewal, and Alexandre de Riquer, who enters the world of poetry a bit later and has more nineteenth-century references he combines with names of the English pre-Raphaelism and Italian classics to express a mournful love poetry around his late wife, Dolors Palau. Although these texts do not have an equivalent in Maragall's work, the 'Claror' (Splendour)-Cycle can be brought up, where, as in Riquer's in vita poems, the relationship with the beloved wife is explained from very similar phases. Far from this scheme, but with characteristics very close to Dolors Palau, the figure of Haidé, the lover, is described in other poems. Around these three female names we will then outline the one shared symbol with other modernist authors: that of the ideal woman — whether wife or not.
