Resumen de Ramon Llull and the virtus verborum: A theological exploration
- English
This contribution presents an alternative to Asín Palacios’ assumed connection of Llull’s statement from the prologue of Cent noms de Déu, “since God has put power into words, stones and herbs, how much more, then, has he put power in his names”, with Muslim thinking. It maps out the Christian context of this statement, thus providing additional material to support the thesis that Cent noms de Déu was intended for a Christian audience. That “God has put power into words, stones and herbs” was in fact a widespread proverb in the medieval West. Thus, far from connecting Llull with Islamic sources, the presence of this statement on the virtue of words in the prologue of Cent noms de Déu would secure Llull a place in the medieval European debate on this topic. After situating the notion of virtus verborum in its theological context, above all that of medieval sacramental theology, we will sketch the use of the medieval proverb itself and have a closer look at Llull’s use of the proverb, which also links this concept of virtus verborum with the concept of the names of God, before we draw some conclusions for locating Cent noms de Déu in the picture we sketched.
- català
Aquest treball ofereix una alternativa a la connexió que Asín Palacios establia entre el pròleg dels Cent noms de Déu i el pensament musulmà, quan s’hi diu que «con Deus haja posada virtut en paraules, peres e erbes, quant, doncs, mays l’ha posada en los seus noms». S’explora el context cristià d’aquesta afirmació de manera que també es proporciona material per donar suport a la tesi que Llull va escriure els Cent noms de Déu pensant en una audiència cristiana. De fet, que «Deus haja posada virtut en paraules, peres e erbes» era un proverbi molt estès a l’Occident medieval. Per això, en lloc de connectar amb fonts islàmiques, l’afirmació sobre la virtut de les paraules al pròleg dels Cent noms de Déu assigna a Llull un lloc en el debat que hi havia a l’Europa medieval sobre aquesta qüestió. Després de situar la virtus verborum en el context teològic que li escau, especialment el de la teologia sacramental, el treball perfila l’ús del proverbi medieval pròpiament dit i repassa l’ús que en fa Llull, de manera que la noció de la virtus verborum s’acaba associant al concepte dels noms de Déu, i d’aquí es poden extreure algunes conclusions per situar els Cent noms de Déu en el quadre que s’ha dibuixat.
