Un ciutada, davant les intervencions sobre el nostre patrimoni edificat urba, pot estar satisfet. De vegades, pero, pateix, pensa, rabia i censura. I és lícita i, fins i tot, necessaria aquesta resposta del cor i de la raó davant la perdua o la percepció d'un canvi en el que constitueix el seu paisatge vital. Si, a més d'exercir de ciutada, té un vincle professional i/ o institucional amb la cura i la conservació del patrimoni, cal dir que unes vegades emmudeix per raons i sensacions derivades del carrec, mentre que unes altres la seua veu és mesurada i modelada per episodis d'amistat, convivencia o conveniencia amb els actors de la intervenció. Tots aquests factors són de risc i no faciliten sentencies dares sobre l'estat d'un determinat bé patrimonial, o sobre la defensa de la idone:itat i efectivitat de l'ordenament urbanístic i de la norma davant d'un elem:ent o d'un entorn amb valors culturals.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados