Ayuda
Ir al contenido

Dialnet


Resumen de El peritatge en matèria de responsabilitat sanitària

Manel Camps Surroca

  • español

    Se hace un repaso en la historia de las características del peritaje y de su lugar dentro del proceso judicial. La estructura primitiva se basaba en cuatro partes: el "pervench a audiencia o a noticia", mediante el que el tribunal de justicia conocía el motivo de la queja; la confesión del terapeuta inculpado; las declaraciones de los testigos; las declaraciones de los peritos, basadas en la confesión del inculpado y en el examen directo del enfermo perjudicado, caso de que no hubiera fallecido, y por último, se dictaba la sentencia. Con el paso de los siglos, se ha intentado descubrir elementos que aportaran una mayor objetividad al peritaje. Entre ellos cabe destacar la aparición de textos y tratados de medicina, incluidos los de medicina legal, y la importancia creciente, desde finales del siglo XIX, de la historia clínica. Hoy día, el estudio de la historia clínica constituye la parte porcentualmente más importante de la valoración médicolegal, ya que su estudio permite describir la actividad de los sanitarios implicados en el proceso judicial. El paso siguiente será comprobar si la actuación del sanitario se ha adaptado a las normas dictadas por la lex artis o experiencia; estas últimas se condensan hoy día en los protocolos clínicos, documentos que influyen en los actos de conciliación previos al juicio pero que, de momento, sólo constituyen una prueba complementaria dentro del proceso judicial. El perito debe estudiar tanto los documentos anteriores a la actividad asistencial (ingresos previos, intervenciones quirúrgicas, historia de alergias) como los coetáneos, que se subdividen en primarios o directos (relativos a los actos médicos) y secundarios o indirectos (posteriores al acto médico).

  • català

    Es fa un repas en la historia de les característiques del peritatge i del seu lloc dins del procés judicial. L'estructura primitiva es basava en quatre parts: el "pervench a audiencia o a notícia", per mitja del qual el tribunal de justícia coneixia el motiu de la queixa; la confessió del terapeuta inculpat; les declaracions dels testimonis; les declaracions dels perits, basades en la confessió de I'inculpat i en I'examen directe del malalt perjudicat, en cas que no hagués mort, i per últim, es dictava la sentencia. Amb el pas dels segles, s'ha intentat descobrir elements que aportessin una objectivitat superior al peritatge, entre els quals cal destacar I'aparició de textos i tractats de medicina, inclosos els de medicina legal, i la importancia creixent, des de finals de segle XIX, de la historia clínica. Avui dia, I'estudi de la historia clínica constitueix la part percentualment més important de la valoració medica i legal, ja que el seu estudi permet de descriure I'activitat dels sanitaris implicats en el procés judicial. El pas següent sera comprovar si I'actuació del sanitari s'ha adaptat a les normes dictades per la lex artis o experiencia; aquestes normes es condensen avui dia en els protocols clínics, documents que influeixen en els actes de conciliació previs al judici pero que, de moment, només constitueixen una prova complementaria dins del procés judicial. El perit ha d'estudiar tant els documents anteriors a I'activitat assistencial (ingressos previs, intervencions quirúrgiques, historia d'al-lergies) com els coetanis, que se subdivideixen en primaris o directes relatius als actes medics) i secundaris o indirectes (posteriors a I'acte medic).

  • English

    The history of the expert medical witness's role in the legal process is reviewed. The basic structure of proceedings comprised four parts. First were preliminary hearings, in which the court discovered the reason for the complaint. Then came the declaration of the accused physician. Third came testimony by witnesses and by medical experts who based their statements on the plea of the accused and on direct examination of the victim if still alive. Finally, a sentence was pronounced. As centuries passed, ways of assuring greater objectivity from expert witnesses were sought. Medical texts and treatises, including some on forensic medicine, appeared. Then, towards the end of the nineteenth century the case history began to play an important role. Today the greatest emphasis is placed on studying the patient's case history, given that it permits assessment of whether the care provided was in accordance with published guidelines or usual practice as summarized by clinical protocols, which influence pretrial conciliation but at present can only be admitted complementary evidence during the trial itself. The medical expert must study records from the period preceding the medical act in question (prior admissions, surgical procedures, history of allergies) as well as those written in reference to the act itself, and which may be either primary or direct (relative to the medical act) or secondary or indirect (posterior to the medical act).


Fundación Dialnet

Dialnet Plus

  • Más información sobre Dialnet Plus