Les proteïnúries:: importància en l'avaluació de la funció renal.

• Autores: Joaquín Rivera, R.M. Ras Monleón
• Localización: Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, ISSN-e 2339-9910, ISSN 1133-3286, Vol. 9, Nº. 3, 1994, págs. 159-176
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • català

    Les proteïnes específiques i totals urinàries són els paràmetres més utilizats per a diagnosticar i controlar diverses nefropaties primaries i secundaries. Són especialment útils per controlar I'estat renal en la hipertensió, la diabetes mellitus, el lupus sistèmic eritematós i malalties pròpies del ronyó. Sovint, el primer símptoma d'aquestes malalties és un augment gradual de la proteïnúria. Les proteïnes urinàries constitueixen un conjunt de composició variable que prové del sèrum ultrafiltrat i, a més, s'hi afegeixen les proteïnes secretades per les pròpies vies urinàries. Els valors de les proteïnes totals urinàries van de 20 a 250 mg/24h. L'augment por ser degut a I'increment de la permeabilitat glomerular per a les proteïnes. També pot ser atribuït a una reabsorció tubular defectuosa, o bé a una secreció anormal en el propi tracte urinari. Els procesos patològics poden afectar I'excreció selectiva o global de les proteïnes i aquest fet permet concretar un tipus de nefropatia. Les proteïnes passen o poden ser retingudes pels porus dels glomèruls renals segons la seva grandària o les cargues elèctriques moleculars. L'albúmina és el millor marcador de la permeabilitat glomerular. La proteïnúria dels malalts renals amb tubulopaities és qualitativament diferent d'aquella dels que pateixen glomerulopaties, ja que a I'orina s'hi troben proteïnes de massa molecular baixa, del tipus a2, globulines i B2, globulines, que normalment es filtren per glomèrul i són reabsorbides en els túbuls proximals. Els millors marcadors pera diagnosticar les tubulopaties són: la proteïna unida al retinol, la B2-M, /a1- M i diversos enzims com és ara el NAG, /'a-amilasa, i la ygt entre d'altres.

  • English

    Urinary total proteins are commonly assayed for diagnosing and monitoring various primary and secondary nephropaties. In many sistemic and metabolic disorders e.g., hipertension diabetes mellitus and systemic lupus erythematosus, the kidney may undergo slow but progressive deterioration, leading eventually to renal failure. Urinary proteins consist of a variable mixture of an ultrafiltrate of serum plus some proteins produced by the urogenital tract. The values of total urinary proteins are 20-250 mg/24 h. Increased amounts of proteins in the urine may arise from an increased glomerular permeability to proteins, defective tubular reabsortion of filtered proteins or abnormal secretion within urinary tract. Pathological processes may affect may affect the urinary excretion of individual proteins selectively and total proteins excretion may conceal the precise disturbance. The best index glomerular permeability is the sieving coefficient of a protein by the fact of its molecular size and charge is just restrained by the filtration barrier in health; albumin is obvious choice. The proteinuria of patients with renal tubular disease is qualitatively different from that associated with glomerular disease. The major constituents are low molecular weight normally filtered at the glomerulus and reabsorbed by the proximal tubule. Tubular proteinuria may be recognised by the measurement of: retinol binding protein, B2-M, a1-M and some emzimes as NAG a-amilase, ygt and other.