La cultura pop a Espanya, exemple de dissidència polític ai crítica social durant la dictadura franquista

• Sara Espinós Ferrer ^[1]
  1. [1] Universitat Rovira i Virgili

     Universitat Rovira i Virgili

     Tarragona, España

     
• Localización: Recerca en humanitats 2020 / coord. por Maria Bargalló Escrivà, 2021, ISBN 9788484249115, págs. 61-68
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto Completo Libro
• Resumen

  • A la fi dels anys cinquanta comença el declivi de l'informalisme a nivell internacional. Una tendència que havia estat utilitzada pel règim franquista per a estendre una imatge d'obertura i modernitat a través de l'art. La figuració apareix com a contrapunt, el pop que s'havia instaurat als Estats Units, a Anglaterra i a França també va tenir el seu lloc a Espanya, coincidint amb les polítiques d'estabilització i alliberament econòmiques iniciades pel govern dels tecnòcrates. En tot cas, aquí el pop presentava unes connotacions diferents a la dels altres països ja que la realitat social espanyola era també diferent. En aquest context el pop espanyol va adquirir una actitud de protesta, de denúncia i de crítica social, configurant una tendència pròpia i rupturista. Artistes com a Estampa Popular, Equipo Crónica, Ana Peters, Eduardo Arroyo o José Luis Pascual són algunes dels rostres d'aquesta dissidència.