Fertilització dels oceans i clima

• Antoni Rosell Melé ^[1] ; Alfredo Martínez Garcia ^[2]
  1. [1] Universitat Autònoma de Barcelona

     Universitat Autònoma de Barcelona

     Barcelona, España

     
  2. [2] Swiss Federal Institute of Technology in Zurich

     Swiss Federal Institute of Technology in Zurich

     Zürich, Suiza

     
• Localización: Revista de la Societat Catalana de Química, ISSN-e 2013-9853, ISSN 1576-8961, Nº. 11, 2012, págs. 30-36
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • Ocean fertilization and climate
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • English

    Artificial iron fertilization of the oceans has been proposed as one of the options to mitigate the effects of anthropogenic global warming. The aim is to enhance the role of the ocean as the Earth’s major carbon sink in decadal to centennial timescales. Research on paleoclimate archives and in situ iron fertilization from ships have shown that the input of iron to theoceans in regions where phytoplankton primary productivity is limited by this nutrient may sometimes increase the export ofcarbon, and decrease the surface ocean CO2 partial pressure, and thus atmospheric CO2. However, artificial iron fertilizationdoes not always bring about deep-ocean carbon sequestration and may lead to a number of side effects whose real magnitudeis yet unknown. These effects include eutrophication and the increase of anoxic zones, changes in pH and in the natural global distribution of nutrients, changes in the structure and composition of ecosystems, and the generation of climate-influencing gases. Consequently, the scientific community does not view iron fertilization as a valid climate mitigation strategy, given the existing scientific uncertainties and possibly unacceptable environmental and financial costs.Keywords: Carbon dioxide, iron, fertilization, climate, oceans, nutrients, mitigation.

  • català

    La fertilització artificial dels oceans amb ferro ha estat proposada com una opció més per mitigar els efectes de l’escalfament global antropogènic. El que es pretendria és estimular els oceans com a principal embornal de CO2 al planeta en escales de desenes a centenars d’anys. Estudis paleoclimàtics i de fertilització in situ des de vaixells, de fet, mostren que l’entradade ferro en zones on la productivitat primària del fitoplàncton està limitada per aquest nutrient pot incrementar, a vegades,l’exportació de carboni i disminuir la pressió parcial de CO2 a les aigües superficials de l’oceà i, alhora, el CO2 atmosfèric. Cal tenir en compte, però, que el procés de fertilització artificial no sempre aconsegueix segrestar carboni a l’oceà profund i potdonar lloc a nombrosos efectes secundaris l’abast dels quals és desconegut. Aquests inclouen l’eutrofització i l’increment de zones anòxiques, canvis en el pH i en la distribució natural global dels nutrients, canvis en l’estructura i composició delsecosistemes i la generació de gasos amb influència en el clima. Tot plegat fa que, a la comunitat científica, la fertilització artificial dels oceans amb ferro per treure CO2 de l’atmosfera es vegi com una opció amb poc potencial, ateses les incerteses científiques i els possibles costos ambientals i econòmics inacceptables.Paraules clau: Diòxid de carboni, ferro, fertilització, clima, oceans, nutrients, mitigació.