Resumen de Discorsi sul razzismo. Nerezza e antisemitismo nella corrispondenza coi lettori dei rotocalchi italiani (1950-1965)
- español
Después de la caída del imperio colonial italiano y el fascismo, el racismo fue oficialmente rechazado por la recién nacida República Italiana. La Constitución, que entró en vigor en 1948, estableció que los ciudadanos serían considerados iguales ante la ley “sin distinción de raza”. Esta negativa, sin embargo, no estuvo acompañada de un debate público sobre el impacto y las consecuencias de la le- gislación racista y antisemita del fascismo, ni sobre el papel de los italianos en la realización de prácticas discriminatorias. Al contrario, después de la guerra arraigó la narrativa del “buen italiano”, calificada como ni racista ni violenta. El artículo demuestra cómo el racismo no desapareció, sin embargo, del debate de posguerra: el análisis de intervenciones de periodistas y cartas de lectores publicadas entre los años cincuenta y mediados de los sesenta por algunas de las revistas ilustradas más populares muestra cómo periodistas y lectores abordaron el tema la cuestión del antisemitismo y el racismo contra los negros, junto con la cuestión de la formación de sociedades multiculturales en Italia y en el extranjero. Por un lado, el artículo destaca las continuidades y rupturas en el abordaje de los temas de identidad y alteridad entre la preguerra y la República; por otro lado, analiza los mecanismos discursivos a través de los cuales se estableció la idea de que los italianos no eran racistas, incluso en los medios de comunicación.
- English
After the fall of the Italian colonial empire and of the Fascist regime, racism was officially rejected by the newborn Italian Republic.The Constitution, entered into force in 1948, established that Italy would consider all citizens equal,“without distinction of race”. However, this rejection was not followed by a public debate on the cultural impact of the antisemitic and anti-black laws approved by Fascism, nor on the involvement of Italian people in implementing discrimination. On the contrary, in the aftermath of the war the narrative of the “good Italian people”, not racist nor violent, started to be shaped and spread out. Nevertheless, this article argues that racism didn’t disappear completely from the public debate; articles and letters published between the 1950s and 1960s on some of the most popular weekly magazines will be analyzed in order to retrace how journalists and readers dealt with the themes of anti-Semitic and anti-black racism, and of the formation of multicultural societies in Italy and abroad. On the one hand, the article highlights continuities and ruptures in approaching the ideas of “identity” and “otherness” before and after the war; on the other hand, it analyzes the discursive mechanisms through which the idea that Italians have never been racists has been established.
- català
Després de la caiguda de l’imperi colonial italià i del feixisme, el racisme va ser oficialment rebutjat per la recent nascuda República italiana. La Constitució, que va entrar en vigor el 1948, establia que els ciutadans serien considerats iguals davant la llei “sense distinció de raça”. Aquesta negativa, però, no va anar acompanyada d’un debat públic sobre l’impacte i les conseqüències de la legislació racista i an- tisemita del feixisme, ni sobre el paper dels italians en la realització de pràctiques discriminatòries. Al contrari, després de la guerra es va arrelar la narració del “bon italià”, descrita ni com a racista ni violenta. L’article demostra com el racisme no va desaparèixer, però, del debat de la postguerra: l’anàlisi de les intervencions dels periodistes i les cartes dels lectors publicades entre la dècada de 1950 i la meitat dels anys seixanta per algunes de les revistes il·lustrades més populars mostra com els periodistes i els lectors van abordar tema de l’antisemitisme i el racisme contra els negres, juntament amb el tema de la formació de societats multiculturals a Itàlia i a l’estranger. D’una banda, l’article posa de manifest les continuïtats i els trencaments en l’abordatge dels temes d’identitat i alteritat entre la preguerra i la República; d’altra banda, analitza els mecanismes discursius a través dels quals es va establir la idea que els italians no eren racistes, fins i tot als mitjans de comunicació.
