Resumen de Del signo a la doble imagen: paisaje/cara-cara/paisaje, a propósito de unas estampas de Picasso
- español
Al hilo de una parte de la vertiente sígnica en la obra gráfica de Picasso derivada tanto de la poética gestual, cuyo paradigma es el libro de artista Le chant des morts, como de la descripción plástica con signos que topografían rostros y retratos como el de Balzac, observamos como con estos mismos elementos, genera una particular corografía litográfica dedicada al pueblo de Vallauris. Con una misma escritura construye dos temas muy dispares: caras y paisajes. Motivos que llega a unir en una sola composición con doble lectura: a la vez se ve una cara y un paisaje o, al revés, según en la posición que se mire, como Tête de femme au chapeau/Paisage aux baigneuses realizado en linóleo, una técnica de grabado que Picasso no sólo innovó, sino a la que le dio entidad propia, paralela a la ancestral xilografía.
La antropomorfización del paisaje es un recurso que enlaza con una larga y antigua tradición en pintura, desde los primerizos simbolistas a Arcimboldo, y de éste hasta los vanguardistas y surrealistas del siglo XX como Magritte, Cocteau, Man Ray, etc. Igualmente, en la historia del grabado tanto culto, popular o funcional desde muy pronto proliferaron las imágenes dobles en la descripción del territorio mediante figuras portadoras de atributos referentes a las zonas, vinculados a la mitología, a la religión o a la significación del nombre del lugar, siendo un buen ejemplo los mapas xilográficos de H. Bünting en el libro Itinerarium Sacrae Scripturae.
La interpretación simbólica de estas obras y, especialmente, la lectura doble o inversa, tiene la particularidad de transferir al espectador la difícil problemática de anteponer una u otra dirección al convertirse en una singular cuestión de prioridad perceptiva que a menudo responde a la relatividad del que todo es según se mire.
- English
Regarding part of Picasso's graphic work derived both from gestural poetics, which paradigm is the artist's book Le chant des morts, and from the plastic description with signs that make the topography of faces and portraits such as that of Balzac, we can see how, with these same elements, he generates a particular lithographic chorography dedicated to the village of Vallauris. With the same scripture, he constructed two very different topics: faces and landscapes. Motifs which he unites in a single composition with a double reading: both a face and a landscape can be seen, or the other way round, depending on how you look at it, such as the linoleum Tête de femme au chapeau/Paisage aux baigneuses, a printmaking technique which Picasso not only innovated but also gave it an entity of its own, parallel to the ancestral woodcut.
Anthropomorphising the landscape is a resource linked to a long and ancient tradition in painting, from the early symbolists to Arcimboldo, and from him to the 20th-century avant-garde and surrealists such as Magritte, Cocteau, Man Ray, etc. Similarly, in the history of printmaking, whether cultured, popular or functional, double images proliferated very early on in the description of the territory through figures bearing attributes referring to the areas, linked to mythology, religion or the significance of the name of the place, a good example being the woodcut maps of H. Bünting in the book Itinerarium Sacrae Scripturae.
The symbolic interpretation of these works, and especially the double or inverse reading, has the particularity of transferring to the spectator the difficult problem of choosing one direction or the other, becoming a singular question of perceptual priority that often responds to the of which everything depends on how you look at it.
- català
Al fil d'una part del vessant sígnic a l'obra gràfica de Picasso derivada tant de la poètica gestual, essent el seu paradigma el llibre d'artista Le chant des morts, com de la descripció plàstica amb signes que topografien rostres i retrats com el de Balzac , observem com amb aquests mateixos elements, genera una particular corografia litogràfica dedicada al poble de Vallauris. Amb una mateixa escriptura construeix dos temes molt diferents: cares i paisatges. Motius que arriba a unir en una sola composició amb doble lectura: alhora es veu una cara i un paisatge o, al revés, segons la posició que es miri, com Tête de femme au chapeau/Paisage aux baigneuses realitzat en linòleum, una tècnica de gravat que Picasso no només va innovar, sinó a la que va donar entitat pròpia, paral·lela a l'ancestral xilografia.
L'antropomorfització del paisatge és un recurs que enllaça amb una llarga i antiga tradició en pintura, des dels primerencs simbolistes a Arcimboldo, i d'aquest fins als avantguardistes i surrealistes del segle XX com Magritte, Cocteau, Man Ray, etc. Igualment, en la història del gravat sigui culte, popular o funcional, des de molt aviat van proliferar les imatges dobles de la descripció del territori mitjançant figures portadores d'atributs referents a les zones, vinculats a la mitologia, a la religió o a la significació del nom del lloc , sent un bon exemple els mapes xilogràfics de H. Bünting al llibre Itinerarium Sacrae Scripturae.
La interpretació simbòlica d'aquestes obres i, especialment, la lectura doble o inversa, té la particularitat de transferir a l'espectador la difícil problemàtica d'anteposar una direcció o una altra en convertir-se en una qüestió de prioritat perceptiva singular que sovint respon a la relativitat del que tot és segons com es miri.
