Al llarg del segle xix, les cultures literàries de tot Europa van començar a cercar i a venerar massivament els seus artistes i intel·lectuals (difunts), que van ser identificats com a representants exemplars de les seves cultures regionals i/o nacionals. Entre ells, els poetes eren especialment respectats —fins i tot alguns van rebre el títol de «poetes nacionals». A través del procés de canonització, aquests artistes —en qualitat de «sants culturals»— van adquirir un estatus social i una importància simbòlica que tradicionalment es reservava per a les autoritats reials i els sants religiosos. En el treball, introduiré els conceptes de «poetes nacionals» i «sants culturals» i explicaré un model (comparatiu) per a l’estudi de la seva canonització. Em basaré en nombrosos casos de diferents cultures europees, incloent-hi Jacint Verdaguer, que en molts aspectes representa un cas típic de poeta nacional canonitzat com a sant cultural per la seva comunitat catalana natal.
In the course of the nineteenth century, literary cultures across Europe began to massively seek out and venerate their (deceased) artists and intellectuals, who were identified as exemplary representatives of their regional/national cultures. Among them, the poets were especially highly respected—some of them even took the title of ‘national poets.’ Through the process of canonization, these artists—as ‘cultural saints’ —acquired a social status and symbolic significance traditionally reserved for royal authorities and religious saints. In my work I will introduce the concepts of ‘national poets’ and ‘cultural saints’ and explain a (comparative) model for the study of their canonization. I will draw on numerous cases from various European cultures, including Jacint Verdaguer, who in many ways represents a typical case of a national poet canonized as a cultural saint by his native Catalan community.
© 2001-2025 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados