La tercera edat al cinema espanyol. Algunes notes per al seu estudi

• José Luis Castro de Paz ^{[1] [2]} ; Héctor Paz Otero
  1. [1] Centre d’Estudis Fílmics de la USC (CEFILMUS)
  2. [2] Fundació Wenceslao Fernández Flórez
• Localización: Anuari de l'envelliment: Illes Balears, ISSN 2174-7997, Año 2022, 2022, págs. 306-320
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Resumen
  • español

    Aproximación al estudio de la representación de la tercera edad en el cine español desde el apoyo teórico tanto del análisis formal de las películas como de las recientes aproximaciones de los llamados estudios fílmicos de edad. Partiendo de la limitada pero sintomática presencia de ancianos de sólida estirpe literaria en títulos primitivos (El ciego de la aldea, 1906) o en grandes clásicos del cine mudo español (La aldea maldita, 1930), el trabajo atraviesa diferentes períodos de la historia de nuestro cine (las comedias melancólicas de la posguerra con personas mayores marcadas por las heridas de la vida y de la contienda civil; la esperpentización del anciano encarnado por el gran José Isbert en las espléndidas películas de Berlanga o Ferreri; la renovada perspectiva, humorística y solidaria, del Nuevo Cine Español de Manuel Summers; los airados perdedores de Fernando Fernán Gómez en sus grandes filmes de madurez) para desembocar en varias miradas del siglo XXI que, como la de O que arde (Oliver Laxe, 2019), se alejan definitivamente del retrato simplista y de los discursos de la decadencia y ofrecen una nueva tipología de personajes que no deja de proporcionar importantes retos a la creatividad de los cineastas.

  • català

    Aproximació a l’estudi de la representació de la tercera edat al cinema espanyol des del suport teòric tant de l’anàlisi formal de les pel·lícules com de les recents aproximacions dels anomenats estudis fílmics d’edat. Partint de la limitada però simptomàtica presència d’ancians de sòlida nissaga literària en títols primitius (El ciego de la aldea, 1906) o en grans clàssics del cinema mut espanyol (La aldea maldita, 1930), el treball travessa diferents períodes de la història del nostre cinema (les comèdies melancòliques de la postguerra amb persones grans marcades per les ferides de la vida i de la contesa civil; l’esperpentització de l’ancià encarnat pel gran José Isbert en les esplèndides pel·lícules de Berlanga o Ferreri; la renovada perspectiva, humorística i solidària, del Nou Cinema Espanyol de Manuel Summers; els irats perdedors de Fernando Fernán Gómez en els seus grans films de maduresa) per desembocar en diverses mirades del segle XXI que, com la d’O que arde (Oliver Laxe, 2019), s’allunyen definitivament del retrat simplista i dels discursos de la decadència i ofereixen una nova tipologia de personatges que no deixa de proporcionar importants reptes a la creativitat dels cineastes.