Joan Roís de Corella’s Profiling of Caldesa (Valencia, 1458): A Prototype of the Self-Fashioned Woman

• Peter Cocozzella ^[1]
  1. [1] Binghamton University

     Binghamton University

     City of Binghamton, Estados Unidos

     
• Localización: eHumanista: IVITRA, Nº. 21, 2022, págs. 482-524
• Idioma: inglés
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Resumen
  • català

    En Tragèdia de Caldesa (1458), obra mestra d’estructura compacta i emoció intensa, el distingit autor valencià, Joan Roís de Corella (1435-1497), es desdobla en personatge literari, que malauradament té ocasió de sotjar la dona amada (la Caldesa del títol) en flagrant delit—és a dir, una abraçada lúbrica i escandalosa amb un intrús desconegut, força grosser i repulsiu. En relatar el sòrdid incident, el personatge en quëstió es troba esbalaït i turmentat fins al punt d’encetar un monòleg extens que ocupa el text sencer de Tragèdia. El monòleg realitza el retrat del protagonista, que, des de la perspectiva del seu narcisisme absolut, es desfoga en una profusió de lamentacions implacables, provocades per allò que ell interpreta com a transgressió imperdonable de la dona, figura antagònica per antonomàsia. Per consegüent, Caldesa queda relegada a la condició gens envejable de «dona destinada al silenci». Ací intento demostrar que Corella intueix una correlació primordial d’equivalència inversa: d’una banda la dependència exclusiva del narrador en la retòrica abundant; d’altra banda, la iniciativa audaç o estratègia furtiva que és l’únic recurs assequible a la dona callada. És la intuició de Corella que, al cap i a la fi, localitza l’estat lamentable de Caldesa al bell mig de la matriu de la modalitat tràgica mateixa. Al mateix temps, Caldesa dramatiza la caracterització de la seva crisi existencial com factor primari d’una evolució personal del tipus que Stephen Greenblatt, en un estudi d’extraordinari relleu, explica en termes de «self-fashioning» (auto-realització o auto-determinació). Procuro corroborar el meu argument mitjançant una anàlisi comparada entre Tragèdia de Caldesa i la seva entitat analògica més conspícua: un grapat d’episodis integrats en la cèlebre novel.la, Tirant lo Blanc. L’anàlisi va complementada amb algunes reflexions sobre la manera enginyosa que empra Corella a fi d’harmonitzar el desenvolupament del self-fashioning amb una exploració meta-textual de l’autenticitat de l’escriptura comunament denominada «ficció». L’apogeu de l’inventiva artística corellana es manifesa en la transició immediata i inesperada des de la prosa predominant del monòleg a un passatge versificat, relativament breu, de tres estrofes, cadascuna de catorze decasíl.labs estramps. En aquesta secció pregonament poetitzada, visions horripilants a l’estil del Sèneca tràgic o de l’Apocalipsi alternen amb la representació corprenedora de la Caldesa santificada en Maria Magdalena. En acomiadar-se la persona monologant torna a l’ús de la prosa i conclou el cicle de l’admirable creativitat de l’autor amb un moment catàrtic de resignació estoica.

  • English

    In his compact masterpiece, entitled Tragèdia de Caldesa (1458), the Valencian writer, Joan Roís de Corella (1435-1497), represents himself as the auctorial persona shocked to witness, on the sly, his ladylove (the Caldesa of the title) in a torrid embrace with an unbeknown man, a boorish intruder. What ensues from the recounting of this sordid incident is that persona’s protracted monologue that occupies the entire text of Tragèdia. The monologue concretizes the portrait of the male protagonist, who, from the exclusive purview of narcissistic egocentrism, indulges in a relentless lamentation about what he perceives as the ultimate transgression of his female counterpart. Consequently, the latter is relegated, automatically, to the unenviable condition of the “silenced woman.” I argue that Corella’s intuition of a primordial equation of proportional counterbalance—the male’s reliance on profuse rhetoric, matched by the female’s only available recourse to bold initiative and stealthy strategy—locates Caldesa’s plight at the very matrix of the tragic mode. Concurrently, Caldesa plays out her characterization as primary factor in the evolution of the process that, in his landmark study, Stephen Geenblatt describes as “self-fashioning.” I find support for my argument in a comparative analysis between Tragèdia de Caldesa and its conspicuous analogue: a cluster of episodes integrated into Tirant lo Blanc, the renowned novel by Joanot Martorell and Martí Joan de Galba, Corella’s coetaneous fellow Valencians. I complement my analysis with reflections on Corella’s ingenious blend of “self-fashioning” with a meta-textual exploration of the very nature of écriture (artistic writing normally identified as “fiction”). Demonstrably, Corella reaches the apogee of his insight in a subtle shift from the monologue in prose to a miniature-like passage of intensely poeticized versification. Here, Senecan or apocalyptic diction of sound and fury interfaces with a breath-taking idealization of the beloved Caldesa. In the end the speaker of the monologue reverts to prose and concludes the cycle of Corella’s creativity with a moment of self-conscious and stoical resignation.