Resumen de Monumentalitat i funcionalisme en l'arquitectura dels museus d'art memòria llegida per l'acadèmic electe Sr. Jaume Freixa i Janariz a l'acte de la seva recepció del dia 17 de novembre de 2022. Discurs de resposta per l'acadèmic numerari Excm. Sr. Artur Ramon i Navarro

Jaume Freixa Janariz

• español

  El estudio monumentalidad y funcionalismo en la arquitectura de los museos de arte se justifica por el impacto que ha tenido en el campo de la arquitectura el aumento acelerado del número de museos que se produjo en el último tercio del siglo xx y, a la inversa, por la influencia que los cambios ideológicos dentro de la arquitectura hayan podido tener en la evolución de la museología. Tras una rápida visión de los museos aparecidos en las ciudades occidentales desde comienzos del siglo xix , se pone énfasis en la irrupción de las vanguardias en los años veinte del siglo xx . Su líder indiscutible, Le Corbusier, plantea con sus proyectos de museos utópicos los dos «problemas» o funciones básicas que los futuros diseñadores de museos tendrán que resolver: la fluidez del recorrido de los visitantes y la gestión de la luz natural.

  Aceptando ambas condiciones como patrones de medida y siguiendo un orden aproximadamente cronológico, se analizan obras que, según el autor, han hecho aportaciones innovadoras al diseño de museos. En primer lugar encontramos los experimentos formales representados por el Museo Guggenheim de Nueva York (1959), de Frank Lloyd Wright, y la Neue Nationalgalerie de Berlín (1965-1968), de Mies van der Rohe. Después se valora la contribución de Carlo Scarpa y se llega al primer museo de artistas vivos que fue la Fondation Maeght (Saint Paul de Vence, 1964), de Josep Lluís Sert, con ideas que perfecciona más tarde en su Fundació Miró (Barcelona, 1975). El Centro Pompidou (1975-1977), de Renzo Piano y Richard Rogers, en París, rompe algunos cánones y la Staatsgalerie de Stuttgart (1977-1983), de James Stirling, aparenta recomponerlos. El Kimbell Art Museum (1972), de Louis Kahn, en Dallas, Texas; el Moderna Museet de Estocolmo (1993), de Rafael Moneo, y el MACBA (1995), de Richard Meier, aportan ejemplos de personalismo versus contexto.

  Finalmente, se sitúa el panorama actual contraponiendo el museo espectáculo representado sobre todo por el Guggenheim de Bilbao (1997), de Frank Gehry, y el silencio arquitectónico representado por los museos Menil (Houston, Texas, 1987) y Beyeler (Basilea, Suiza, 1997), de Renzo Piano, y por la identificación con la obra expuesta del museo dedicado a Pierre Soulages, del equipo RCR (Rodez, Francia, 2016).

• català

  L’estudi monumentalitat i funcionalisme en l’arquitectura dels museus d’art es justifica per l’impacte que ha tingut en el camp de l’arquitectura l’augment accelerat del nombre de museus que es va produir en el darrer terç del segle xx i, a la inversa, per la influència que els canvis ideològics dins l’arquitectura han tingut en l’evolució de la museologia. Constatant que el museu és una institució cívica que apareix a les ciutats occidentals des de la primeria del segle xix , es posa èmfasi en la ruptura que representa la irrupció de les avantguardes en els anys vint del segle xx . Amb els seus projectes de museus utòpics, Le Corbusier fixa els dos «problemes» o funcions bàsiques que els futurs dissenyadors de museus hauran de resoldre: la fluïdesa del recorregut dels visitants i la gestió de la llum natural. Partint d’aquesta premissa i seguint un ordre aproximadament cronològic, s’analitzen les obres que, segons l’autor, han fet aportacions innovadores al disseny de museus. En primer lloc, hi trobem els experiments formals representats pel Museu Guggenheim de Nova York (1959), de Frank Lloyd Wright, i la Neue Nationalgalerie de Berlín (1965-1968), de Mies van der Rohe. Es continua amb la contribució de Carlo Scarpa i s’arriba al primer museu d’artistes vius que fou la Fondation Maeght (Saint Paul de Vence, 1964), de Josep Lluís Sert, amb idees que perfecciona més tard a la Fundació Miró (Barcelona, 1975). El Centre Pompidou (1975-1977), de Renzo Piano i Richard Rogers, a París, trenca alguns cànons i la Staatsgalerie de Stuttgart (1977-1983), de James Stirling, aparenta recompondre’ls. El Kimbell Art Museum (1972), de Louis Kahn, a Dallas, Texas; el Moderna Museet d’Estocolm (1993), de Rafael Moneo, i el MACBA (1995), de Richard Meier, aporten exemples de personalisme versus context. Finalment, se situa el panorama actual contraposant el museu espectacle representat sobretot pel Guggenheim de Bilbao (1997), de Frank Gehry, i el silenci arquitectònic representat pels museus Menil (Houston, Texas, 1987) i Beyeler (Basilea, Suïssa, 1997), de Renzo Piano, i per la identificació amb l’obra exposada del museu monogràfic dedicat a Pierre Soulages, de l’equip RCR (Rodez, França, 2016).

• English

  Monumentality and Functionalism in the Design of Museums The study focuses on the impact caused in the development of architecture by the extraordinary number of museums built all over the world during the last third of the 20th century and, conversely, the possible influence that the changing ideas in recent architecture might have had in the development of museology. After a quick survey of some of the first museums that appeared in Western cities since the beginning of the 19th century, the study emphasizes the complete change implied by the appearance of the avant-gardists in the second decade of the 20th century. In those years, Le Corbusier proposed two museums that while unrealized, nevertheless served to establish the two major “problems” to be approached by future museum designers: the fluidity of the visitor’s movement and the management of natural light in the spaces. Using these conditions for the quality of the visitor’s experience as yardsticks and following approximately a chronological order, the study analyzes a series of buildings that, according to the author, have contributed major innovations to the design of museums. After the initial experiments represented by the New York Guggenheim Museum (Frank Lloyd Wright, 1959) and the Neue Nationalgalerie in Berlin (Mies van der Rohe, 1968) it reviews the work of Carlo Scarpa in Italy during the sixties and the pioneering designs of Josep Lluís Sert in his Fondation Maeght (1964) and Fundació Miró (1975). The Centre Pompidou (Richard Rogers and Renzo Piano, Paris, 1977) appears to break all the rules of esthetics and the Neue Staatsgalerie by James Stirling (Stuttgart, 1983) appears to restore them. The Kimbell Art Museum by Louis Kahn (Dallas Texas, 1972), the Moderna Museet of Stockholm by Raphael Moneo (1993) and the MACBA by Richard Meier (1995) bring forth the question of idiosyncratic vs. contextual design. Finally, the study contraposes the spectacular forms of two of Frank Gehry’s museums (the Bilbao Guggenheim of 1997 and the Vuitton in Paris built in 2014) to the architectural sobriety of Renzo Piano’s latest works (Menil Foundation in Houston of 1987 and Fondation Beyeler at Basel 1997) as well as the successful resonance of architecture with the work exposed in the case of the Museum for Pierre Soulages by the RCR partnership in Rodez, France (2016).