La fallida en el sistema públic de pensions: No en nom de la demografia!

• Pau Miret ^[1] ; Pilar Zueras ^[1]
  1. [1] Universitat Autònoma de Barcelona

     Universitat Autònoma de Barcelona

     Barcelona, España

     
• Localización: Perspectives demogràfiques, ISSN-e 2696-4228, Nº. 4, 2016, págs. 1-4
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen

  • En una Espanya amb plena ocupació i menor incapacitat, la dependència en el sistema de pensions es reduiria a menys de la meitat de la que actualment patim. Per cada 1 dependent hi hauria 3 contribuents. Segons la majoria d’experts, la principal amenaça a la sostenibilitat del sistema de pensions prové de la demografia. S’argumenta que l’envelliment de la població augmentarà la ràtio entre pensionistes i cotitzants, el que farà inviable el pagament de les pensions, en no haver-hi suficients persones en edat activa per fer front a la creixent nòmina de les pensions.

    No obstant això, es té menys present la idea que Espanya gaudeix en l’actualitat de bona salut demogràfica, perquè concentra un gran nombre de cotitzants en les edats adultes i més productives de la vida laboral, fet que podria aprofitarse per omplir la ‘guardiola’ de les pensions. Malgrat aquesta demografia favorable, el fons de reserva s’està buidant a causa de la recessió econòmica.

    En aquest número de Perspectives Demogràfiques es mostra, precisament, l’extensió d’aquest malbaratament demogràfic i se situa el debat de les pensions més enllà de la simple culpabilització de la demografia. Primer analitzem l’estructura del sistema de la seguretat social diferenciant entre cotitzants, prestacions d’atur i pensionistes per, més endavant, realitzar un exercici de simulació per calcular quina seria la ràtio amb una economia més sanejada.