A mitjan segle XVIII el conreu de l’arròs assoleix el seu màxim a l’Empordà, una extensió de terra que va de Pals a l’Armentera. D’aigua no en falta. Dos rius, el Ter i el Daró, una munió de sèquies i canals i els aiguamolls, en les zones més properes al mar, garanteixen la inundació dels camps dedicats al conreu d’una gramínia que dona millors rendiments que el blat. Un conreu ja consolidat al segle XV, però no exempt de dificultats. La més greu, el paludisme. Durant el segle XVIII els enfrontaments entre partidaris del conreu i opositors és constant. La salut, però també les compensacions econòmiques que han de rebre els municipis afectats, són al centre del debat. La Reial Audiència es veu constantment obligada a intervenir-hi. Al final proposa una solució amb voluntat d’arreglar el tema definitivament: l’elaboració d’un reglament que organitzi per torns l’ús del territori destinat al cultiu de l’arròs.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados