Resumen de The people of Chernobyl: a community of loss in Svetlana Aleksievich’s Chernobyl Prayer
- English
Svetlana Aleksievich conducted hundreds of interviews with those affected by the explosion at the Chernobyl Nuclear Power Plant in Ukraine and her native Belarus and assembled them in her 1997 novel Chernobyl Prayer. A Chronicle of the Future. Aleksievich, awarded the Nobel Prize in Literature in 2015, created a complex, polyphonic blend of oral history and literature and provided a fragmentated and diverse narrative of memory, trauma, and victimhood. The article examines Aleksievich’s rendition of the ways in which “the people of Chernobyl” convey their own understanding of this identity. The many voices of Aleksievich’s novel coalesce to speak for what Serguei Oushakine calls a community of loss. The article traces the articulation of their identity: from the frustrated search for appropriate discursive tools and points of reference, to the explicit sense of having formed a unique social entity, a community. This transition is also a progression, through the process of articulation and analysis, from a negative identity, defined by loss and a radical change in status, to one enhanced by philosophical and environmental awareness. This is also a shift from the mainstream Soviet worldview and identity to other more complex, albeit less comforting perspectives.
- català
Svetlana Aleksievich va realitzar centenars d’entrevistes amb els afectats per l’explosió a la central nuclear de Txernòbil a Ucraïna i la seva Bielorússia natal i les va reunir en la seva novel·la de 1997 L’oració de Txernòbil. Una crònica del futur. Aleksievich, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 2015, va crear una barreja polifònica complexa d’història oral i literatura i va proporcionar una narrativa fragmentada i diversa de la memòria, el trauma i el victimisme. L’article examina la interpretació d’Aleksievitx de les maneres en què «la gent de Txernòbil» transmet la seva pròpia comprensió d’aquesta identitat. Les moltes veus de la novel·la d’Aleksievitx s’uneixen per parlar del que Serguei Oushakine anomena una comunitat de pèrdua. L’article recorre l’articulació de la seva identitat: des de la recerca frustrada d’eines discursives i punts de referència adequats, fins a la sensació explícita d’haver format una entitat social única, una comunitat. Aquesta transició també és una progressió, a través del procés d’articulació i anàlisi, d’una identitat negativa, definida per la pèrdua i un canvi radical d’estatus, a una millorada per la consciència filosòfica i ambiental. Això també és un canvi de la visió del món i la identitat soviètica dominant a altres perspectives més complexes, encara que menys reconfortants.
