Resumen de Des souverains plurilingues pour un royaume multilingue: d’Alphonse d’Aragon à Ferdinand de Naples (1442-1503).
- español
El Reino de Nápoles bajo la Monarquía aragonesa (1442-1503) tuvo que negociar entre la dominación ibérica y la identidad «italiana» renacentista. Los nuevos gobernantes tuvieron que ganar su legitimidad y la italianidad que les faltaba mediante el uso de una política lingüística y cultural particular, basada en la hibridación. En efecto, si desde el punto de vista literario, el latín des-empeñaba el papel de lengua de prestigio, para los demás niveles de lenguaje, la creación de una lengua comprensible «mixta», cada vez más italianizada a lo largo del periodo, permitió dirigirse a todos los círculos sociales de todos los territorios. No es casualidad que uno de los primeros autores en escribir en italiano toscano vulgar normalizado en la época de la «questione della lingua», a principios del siglo XVI, fuera el napolitano Jacopo Sannazaro.
- français
Le Royaume de Naples sous la Monarchie aragonaise (1442-1503) a dû négocier entre la domination ibérique et l’identité « italienne » de la Renaissance. Les nouveaux dirigeants ont dû gagner leur légitimité et l’italianité qui leur manquait en utilisant une politique linguistique et culturelle particulière, basée sur l’hybridation. En effet, si du point de vue littéraire, le latín jouait le rôle de langue prestigieuse, pour les autres niveaux de langage, la création d’un langue « mixte » compréhensible, de plus en plus italianisée au fil du temps, a permis de s’adresser à tous les cercles sociaux de tous les territoires. Il n’est pas surprenant qu’un des premiers auteurs à écrire en italien toscan vulgaire normalisé à l’époque de la « questione della lingua », au debut du xvie siècle, soit le napolitain Jacopo Sannazzaro.
- català
Sobirans plurilingües per a un regne multilingüe: d’Alfons d’Aragó a Ferran de Nàpols (1442-1503) El Regne de Nàpols sota la Monarquia aragonesa (1442-1503) va haver de negociar entre la dominació ibèrica i la identitat«italiana» renaixentista. Els nous governants van haver de guanyar-se una legitimitat i la italianitat que els faltava mitjançant l’ús d’una política lingüístic i cultural particilar, basada en la hibridació. En efecte, si des d’un punt de vista literari, el llatí tenia un paper de llengua de prestigi, per als demés nivells de llenguatge, la creació d’una llengua comprensible«mixta», cada vegada més italianitzada al llarg del període, va permitir dirigir-se a tots els cercles socials de tots els territoris. No és cap casualitat que un dels primers autors que va escriure en italià toscà vulgar normalitzat en l’època de la «questione dellalingua», a principis del segle XVI, fos un napolità, Jacopo Sannazaro.
