Resumen de Ponència 3:Tiotropi i dosis fixes de broncodilatadors en l’MPOC
María Antònia Llauger Rosselló
Es planteja el cas de la tria de fàrmacs més adequada per a un pacient afectat d’una malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) estable. El primer pas, no per obvi evitable, és valorar quin estadi de la malaltia té el pacient, si està realment ben controlat, si és correcte el tractament actual, el compliment d’aquest tractament i, fi nalment, si cal fer un canvi de tractament. Aquest procés refl exiu farà més científi ques i encertades les decisions i les allunyarà de la pressió que sovint es rep en relació a la tria de fàrmacs. Els broncodilatadors representen el grup de fàrmacs fonamental per al control de la malaltia, ja que han demostrat en nombrosos estudis el seu benefi ci en la disminució dels símptomes, la reducció del nombre d’exacerbacions, la millora de la funció pulmonar i de la qualitat de vida [nivells d’evidència A] (Sovani 2004). La via d’elecció és la inhalada. Els 2-agonistes de vida mitja curta (salbutamol, terbutalina, bromur d’ipratropi) s’utilitzen a demanda davant de l’aparició dels símptomes [nivell A], mentre que els de vida mitja llarga (salmeterol, formoterol i bromur de tiotropi) estan indicats per al control dels símptomes persistents [nivell B]. Avui en dia, hi ha prou evidències de què la combinació de diferents broncodilatadors augmenta l’efi càcia del tractament sense augmentar els efectes secundaris (efecte additiu) (Campbell 1999).
