Arnold Schönberg eixampla els límits del sistema tonal fins a tensar-los, de manera que, des de la primeria del 1900, les seves obres ja s’estructuren internament entorn d’un nucli articulador que ja no és la tònica, sinó certs elements motívics que el conduiran a les sèries dodecatòniques. Fins a les avantguardes històriques, l’art perseguia la bellesa, però en l’època de la lletjor cal trobar elements cohesionadors del discurs: Schönberg explica com la seva cerca de la bellesa es veu desplaçada per un interès articulador que és la coherència, que té com a condició necessària la comprensibilitat.
Arnold Schönberg stretches the limits of the tonal system to a point of tension, so that, from the early 1900s, his works are already internally structured around a core that is no longer the tonic, but rather certain motivic elements that will lead him to twelve-tone serialism. Until the historical avant-gardes, art pursued beauty, but in the era of ugliness, one must find cohesive elements of discourse: Schönberg explains how his pursuit of beauty is displaced by an articulating interest that is coherence, which has comprehensibility as a necessary condition.
© 2001-2025 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados