Fractura d’odontoides en l’ancià

• Carme Jorge Tufet ^[2] ; Ana Belen Vena Martínez ^[1] ; Antonio Espino García ^[2]
  1. [1] Hospital Universitario Arnau de Vilanova

     Hospital Universitario Arnau de Vilanova

     Lérida, España

     
  2. [2] ABS Bordeta-Magraners
• Localización: Butlletí de l'Atenció Primària de Catalunya, ISSN-e 2013-0422, ISSN 2013-0414, Vol. 33, Nº. 2, 2015
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen

  • Les fractures de l’apòfisi odontoides són les més comunes del raquis cervical a qualsevol edat i representen del 7 al 20% de les fractures cervicals. En els més grans de 80 anys són les més freqüents de la columna vertebral.

    Les fractures d’odontoides es classifiquen segons Anderson i d’Alonzo en tipus I (fractura de l’àpex amb avulsió); tipus II (fractura del coll) i tipus III (fractura de la base estesa al cos de l’axis).

    El mecanisme lesional més freqüent són les caigudes. La clínica és variable des de la cervicàlgia fins la tetraplegia, si es produeix compressió medul·lar associada. Per al diagnòstic s’utilitzen les radiografies cervicals i la tomografia axial computada (TAC) cervical.

    Si presenta signes/símptomes de compressió medul·lar hem de realitzar una Ressonància Magnètica (RMN) cervical.

    Comprometen el pronòstic vital a causa del risc neurològic, de les complicacions per decúbit en ancians i de les complicacions del tractament, sigui aquest ortopèdic o quirúrgic. El tractament d’aquests pacients no està ben definit. Les fractures aïllades de l’arc posterior de C1 I C2 i les fractures verticals del cos de C2 es tracten, en general, amb mètodes ortopèdics; les altres lesions, en especial les fractures de l’odontoides i dels istmes de C2, poden sostenir-se a un tractament quirúrgic o ortopèdic. L’opció terapèutica ha de plantejar-se en funció de l’estabilitat de la lesió, la situació basal del pacient, la possibilitat de realitzar un tractament ortopèdic correcte i la valoració del risc-benefici de la cirurgia.