Resumen de Preguntes freqüents sobre l’ús de vitamina D
Agnès Montoya de Manuel Rimbau, Andrea Molina Nadal, Thais De Pando
La vitamina D és un nutrient amb múltiples funcions que té un paper imprescindible en la regulació de l’homeòstasi del calci i del fòsfor. S’obté principalment a través de la síntesi cutània mitjançant la radiació solar. El dèficit mantingut de vitamina D pot provocar defectes de la mineralització esquelètica, que pot conduir en els casos més greus a un raquitisme en infants o a una osteomalàcia en adults. Existeixen diversos factors de risc associats al dèficit de vitamina D, entre els quals destaquen una exposició solar baixa o l’envelliment.
El metabòlit més estable que reflecteix l’estatus de vitamina D d’una persona és la 25-hidroxivitamina D, la qual pot determinar-se en sèrum. Existeix, però, una variabilitat analítica elevada, més acusada en alguns mètodes que en altres, i que cal tenir en compte a l’hora d’interpretar els resultats.
Els nivells considerats òptims de 25-hidroxivitamina D són encara motiu de controvèrsia i no hi ha un consens clar sobre a partir de quin valor cal suplementar. Es recomana que la determinació sèrica d’aquests nivells es faci en pacients amb símptomes o signes de deficiència, o en aquells que pertanyin a grups amb risc de dèficit.
Per a la suplementació de vitamina D, el més habitual és emprar colecalciferol o calcifediol d’administració oral.
L’elecció del fàrmac, la forma farmacèutica i la pauta depenen de la causa i la magnitud del dèficit, de les comorbiditats i de les preferències dels pacients.
Diferents publicacions han suggerit l’associació entre el dèficit de 25-hidroxivitamina D i patologies com la diabetis, algunes malalties autoimmunes, les malalties cardiovasculars, alguns tipus de càncer i la COVID-19, entre d’altres. No obstant això, no hi ha evidència per recomanar la suplementació amb vitamina D en aquests pacients atès que els assaigs clínics que analitzen l’efecte d’aquesta suplementació no són positius de forma
