La síndrome de les cames inquietes

• Joan Costa Pagès ^[1]
  1. [1] Hospital Universitari Germans Trias i Pujol

     Hospital Universitari Germans Trias i Pujol

     Barcelona, España

     
• Localización: Butlletí d'informació terapèutica, ISSN-e 1579-9441, Vol. 20, Nº. 6, 2008, págs. 31-36
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • El sindrome de las piernas inquietas
• Enlaces
  • Texto completo  1    2  
• Resumen
  • español

    El síndrome de las piernas inquietas (SPI) es una afección frecuente que a menudo pasa desapercibida y que a veces no se diagnostica ni se trata adecuadamente. Se caracteriza por una sensación de incomodidad en las piernas que obliga a quienes la sufren a moverse; los síntomas son peores al atardecer y se presentan acompañados de trastornos del sueño. La incidencia es de un 7-11%. El SPI primaria es familiar en dos terceras partes de los pacientes, pero también puede ser secundaria a situaciones como por ejemplo un déficit de hierro, un embarazo, una insuficiencia renal terminal o una neuropatía. Esta forma secundaria es más frecuente en los pacientes en qué la enfermedad aparece a una edad adelantada. La patogénesis de SPI implica un déficit general o cerebral de hierro y la afectación de la neurotransmisión dopaminérgica. Responde a los fármacos dopaminérgicos y en algunos pacientes pueden ser útiles los anticonvulsivos y los opioides. Hace falta tratar las causas subyacentes en el SPI secundaria

  • català

    La síndrome de les cames inquietes (SCI) és una afecció freqüent que sovint passa desapercebuda i que de vegades no es diagnostica ni es tracta adequadament.

    Es caracteritza per una sensació d’incomoditat a les cames que obliga a qui la pateix a moure’s; els símptomes són pitjors al vespre i es presenten acompanyats de trastorns del son. La incidència és d’un 7-11%. La SCI primària és familiar en dues terceres parts dels pacients, però també pot ser secundària a situacions com ara un dèficit de ferro, un embaràs, una insuficiència renal terminal o una neuropatia. Aquesta forma secundària és més freqüent en els pacients en què la malaltia apareix a una edat avançada. La patogènesi de la SCI implica un dèficit general o cerebral de ferro i l’afectació de la neurotransmissió dopaminèrgica. Respon als fàrmacs dopaminèrgics i en alguns pacients poden ser útils els anticonvulsius i els opioides. Cal tractar les causes subjacents en la SCI secundària.