Les crisis mediambientals, socials i polítiques que caracteritzen el món contemporani poden ser considerades com a conseqüència de la generalització d’una subjectivitat fabricada pel capitalisme d’acord amb l’axioma del benefici econòmic, en què els valors de l’alteritat, la singularitat i la diferència queden reduïts a una mínima expressió. Per tal de revertir aquesta homogeneïtzació i empobriment de les maneres de ser, Félix Guattari desenvolupa l’«ecosofía» com una perspectiva analítica i metodològica que s’ocupa d’activar una «pragmàtica de l’existència» articulada en tres registres: l’ecologia mediambiental, l’ecologia social i l’ecologia mental. En aquest projecte ètic-estètic, l’art té un paper crucial en la mesura en què té la capacitat de transformar la nostra sensibilitat i al mateix temps esdevé un catalitzador, un vector, una «màquina productora de subjectivitat» capaç d’interrompre les territorialitzacions capitalistes i recompondre les modalitats existencials en formacions heterogènies des d’on es podrien generar relacions més sostenibles amb l’alteritat humana i no humana. A Recomposicions maquíniques, Christian Alonso posa a prova una concepció de l’art entesa com una política de l’experimentació i una pragmàtica ecosòfica que afavoreix noves maneres de pensar, sentir i assajar les infinites possibilitats de la vida.
pág. 8
pág. 64
pág. 78
pág. 96
pág. 108
pág. 112
© 2001-2025 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados