Resumen de Estudi de transportadors de sodi i aquaporines renals en trastorns del balanç hidrosalí
En aquesta tesi s'han estudiat l'excreció de transportadors de sodi i canals d'aigua o aquaporines renal en diverses patologies del balanç hidrosalí, així com l'expressió d'aquestes proteïnes en ronyó de rates en un model experimental d'hipertensió induïda per ciclosporina.En el primer treball, en un model experimental de rata d'hipertensió induïda per ciclosporina vam detectar que les rates que desenvolupaven hipertensió tenien augmentada l'expressió renal del transportador de sodi NKCC2. Aquest increment d'NKCC2 podria afavorir la reabsorció de sodi a nivell de la nansa de Henle amb la conseqüent expansió del volum plasmàtic, i per tant, un augment de la pressió arterial. L'augment detectat de l'aquaporina-1 detectat a les rates tractades podria estar afavorint una reabsorció més efectiva d'aigua al túbul proximal, mentre que la reducció de l'expressió d'aquaporina-2 a les rates tractades conduiria a una disminució de la permeabilitat del túbul col·lector i podria representar un mecanisme compensatori a l'increment de la reabsorció de sodi i aigua.Més endavant vam estudiar l'excreció de les aquaporines-1 i -2 a l'orina de pacients amb cirrosi en les diferents fases de la retenció de sodi i aigua (cirrosi sense ascites, cirrosi amb ascites i síndrome hepatorenal). En aquesta malaltia a mesura que evoluciona la hepatopatia apareix una retenció hidrosalina. Aquesta es manifesta inicialment per edemes i ascites, passant posteriorment al desenvolupament d'hiponatrèmia com a conseqüència del predomini de la retenció d'aigua respecte a la sal. Vam observar que l'excreció urinària d'aquaporina-2 disminuïa de forma progressiva a mesura que progressava la retenció hidrosalina. Aquestes dades apunten a que hi hauria menor quantitat d'aquaporina-2 al túbul col·lector i una menor permeabilitat osmòtica d'aquest epiteli que podria representar una resposta adaptativa del ronyó a la retenció hidrosalina i a l'expansió del volum del fluid extracel·lular. D'altra banda, no es van trobar diferències en l'excreció urinària d'aquaporina-1 entre individus controls i pacients cirròtics amb o sense ascites, tot i que aquest canal d'aigua s'ha trobat disminuït en pacients amb síndrome hepatorenal.Per a estudiar amb major profunditat l'excreció de les proteïnes renals de la membrana apical en exosomes a l'orina vam estudiar en primer lloc la localització de les proteïnes NKCC2 i les aquaporines-1 i -2, així com les formes fosforilades pNKCC2 i pS256-Aquaporina-2, a nivell ultraestructural en ronyó humà. Així per primera vegada vam detectar les proteïnes NKCC2 i les aquaporines-1 i -2, així com les formes fosforilades, associades a unes estructures vesiculars que podrien correspondre's als cossos multivesiculars. D'altra banda vam confirmar totes les proteïnes anteriorment esmentades associades a exosomes urinaris en orina humana ultracentrifugada. Finalment en l'últim treball amb pacients amb hipertensió essencial vam estudiar com la ingesta de sal modificava la pressió arterial i l'excreció de diferents transportadors de sodi (NKCC2 i NCC) en exosomes urinaris. Tot i que en aquest estudi es van detectar per primera vegada els transportadors NKCC2 i NCC en exosomes urinaris pacients hipertensos, l'excreció en exosomes urinaris d'aquests transportadors no permetia preveure quina regió tubular podria estar implicada en la patogènia de la sal sensibilitat.En definitiva, els resultats d'aquess estudis ens han permès aprofundir en els mecanismes fisiopatològics que intervenen en la susceptibilitat d'aquestes patologies i més important encara, ens han donat les bases per posa a punt nous projectes en patologies humanes amb una orientació fisiopatològica i sobretot terapèutica.
