Resumen de La categoria verb en la llengua de signes catalana (LSC)
Aquesta tesi se centra en la identificació i descripció de la categoria verb (V) en la llengua de signes catalana (LSC). Hem emmarcat la nostra recerca en el marc teòric de Borer (bàsicament 2005a i 2005b), el qual ens ha permès analitzar la LSC des d’una perspectiva diferent a d’altres treballs descriptius. Al llarg d’aquest treball descrivim els functors lèxics (FL) i els functors funcionals (FF) que hem pogut identificar per a la categoria V en el corpus objecte del nostre estudi en LSC. Seguint diverses investigacions referides a altres llengües de signes, iniciem el nostre treball amb un estudi d’un conjunt de parells nom-verb de la LSC i n’identifiquem les diferències morfofonològiques. En aquest nivell de descripció morfofonològica distingim dos FL que fan que l’arrel lèxica inserida en el nucli del SV esdevingui i s’identifiqui com a equivalent a V, cosa que permet que se li assigni una estructura eventiva. Posteriorment, analitzem els FF (
i f-morfs independents) que provoquen una alteració morfofonològica de l’arrel verbalitzada i que també permeten identificar la categoria verb. En aquest sentit, centrem el nostre estudi en les projeccions funcionals Concordança, Aspecte, Manera i Quantitat. Pel que fa a la Concordança, hem analitzat la Concordança de Persona, d’Espai i de Nombre en LSC des d’una perspectiva sintàctica. En contra de gran part dels estudis sobre la concordança en les llengües de signes, destaquem el paper de la localització com a part del de la projecció funcional Concordança de persona, fins i tot en les arrels considerades ‘invariables’. Defensem que la concordança amb els arguments segueix un ordre jeràrquic i que depèn del tipus d’estructura sintàctica. Pel que fa a l’Aspecte, postulem que la ‘telicitat’ i la ‘atelicitat’ es defineixen en els termes de quantitat d’acord amb Borer (2005a,b), i que l’aspectualitat es construeix a la sintaxi. Dels dos FL identificats al capítol 4, demostrem que un (FL1) assigna a l’arrel verbalitzada un valor semàntic no quantitatiu, mentre que l’altre (FL2#) li assigna un valor semàntic quantitatiu. Argumentem que aquesta estructura quantitativa o no quantitativa no és determinant per a la sintaxi, atès que, en primer lloc, és modificable i, en segon lloc, les arrels verbalitzades poden aparèixer en diferents contextos sintàctics independentment que la seva forma morfofonològica reflecteixi una estructura o l’altra. Així mateix, en aquest estudi demostrem l’existència d’una projecció funcional Manera i d’una projecció funcional Quantitat (diferent del FL esmentat) responsables de nombroses variacions en la morfofonologia verbal, entre les quals hi ha les interpretacions d’intensitat i pluriaccionalitat. De cada una d’aquestes projeccions funcionals en descrivim els que hem identificat en el corpus disponible, n’analitzem els diferents tipus de realitzacions morfofonològiques i les possibles restriccions que els afecten.
