Resumen de La construcció en l'arquitectura de Barcelona a final del segle XVIII.
A partir de l'arxiu Renart dipositat a la Biblioteca de Catalunya, s'estudien els papers de Josep Renart i Closes (Barcelona 1746-1824), un destacat mestre de cases al servei de la Corona i també incipient professional liberal. Renart és important, sobretot, perquè va escriure una sèrie de textos encara inèdits, Els quinzenaris (dels que se n'ha transcrit una part) on passa revista a l'arquitectura barcelonina i a la construcció catalana del seu temps. Precisament en aquell temps Barcelona experimentà, al fil d'una primera industrialització, un gran augment de l'activitat constructiva. Aquest increment impulsà canvis en el sector i també una modernització de les mateixes tècniques que es manifestà sobretot en la manera de construir les cases de pisos: la caixa d'escala, que permetia l'accés a cada pis per separat; el terrat pla, en lloc de la teulada; el sostre estanc, amb revoltons; i la substitució de les gruixudes parets de pedra per altres molt més primes de maó. Foren els trets fonamentals d'aquests canvis que tendien a alleugerir el pes dels edificis i a disminuir el temps i el cost de la construcció a la vegada que a fer-lo quantificable per tal de poder-ne controlar els guanys i permetre equiparar la construcció a qualsevol altre negoci. Aquesta nova manera de construir de finals del segle XVIII, tot i que sovint la considerem tradicional, és sobretot moderna. Després sistematitzada, servirà per acabar la ciutat vella de Barcelona, construir l'Eixample, i acompanyarà l'arquitectura catalana de la contemporaneïtat. Aquests canvis, en bona part ja havien estat detectats, però han estat entroncats una i altra vegada amb la renovació iniciada pels enginyers militars setcentistes i amb la posterior acció de l'Acadèmia. Diferentment, la tesi destaca el paper protagonista que el gremi local, governat per un lobby de mestres distingits i cultes, té en el procés, i com la modernització surt de les pròpies necessitats i capacitats de la societat que l'impulsa. No es vol dir amb això que l'etapa anterior, d'abundants construccions militars, no hagués tingut repercussió, doncs, és evident que fou allà on el gremi es va fer fort; però cap a la tercera part del segle XVIII la influència dels militars havia minvat a Catalunya i la capacitat organitzativa era molt més decisiva que la ciència estancada. A més, l'Acadèmia de San Fernando, que tenia a Madrid un paper cabdal, quedava molt lluny de Barcelona i la seva influència aquí fou esporàdica i poc rellevant. Així doncs, a Barcelona i a Catalunya, el caràcter de les innovacions de finals del segle XVIII en el terreny de la construcció i de l'arquitectura, que marcaran per molt de temps el futur, podria trobar-se més a prop del model anglès, més recolzat en la iniciativa privada i en l'acció dels particulars locals, que no pas en el francès, impulsat per les institucions públiques i el tarannà acadèmic de la cort.
